Aquest passat cap de setmana, en Pep i jo vam anar fins al bonic poble de Ripoll per córrer la mitja marató.
Durant la setmana vaig està valorant si anar a fer la clàssica Travessa de Rupit-Taradell o bé anar a fer asfalt. El cor em tibava cap a Rupit però jo crec que com cada hivern em toca treballar més la velocitat i menys distància. Ja queda poc per encetar la nova temporada i ja tindré temps de tornar a fer kilòmetres.
Així que sortim 8’ + tard de les 10h, ja que el traçat de la cursa coincideix amb la via del tren i aquest havia de passar a les 10h.
Sortim tota la massa d’atletes, jo com sempre gairebé, intento donar-ho casi tot per mirar de si puc sé capaç de mantenir aquest ritme fins a meta.
Que va!! Els 2 kms primers els faig com a “procés d’adaptació”, començo a portar bon ritme en els pròxims i sempre per sota de 5’/km passant així els primers 5kms amb 23’.
He d’entrenar +!!
Mai havia fet el que vaig fer aquí Ripoll, no vaig agafar aigua en cap control, només un quart de taronja en el tram de tornada, passat St. Joan de les Abadesses.
De tornada aprofito les baixades per donar-ho tot, però no ni ha prou, veig que ni de broma aconseguiré rebaixar la meva marca personal (hora 35’).
Muscularment no vaig bé, no sé si és el fred o que vaig massa poc abrigada perquè en tota la cursa no aconsegueixo arribar a entrar en calor. En els petits pujadors que em trobo ja sobrepasso els 5’, fet que psicològicament m’enfonsa una mica.
Faig els 2 últims kms ofegada i creuo l’arribada amb hora 39’.
Així que no toca altre cosa que entrenar de valent per poder rebaixar la marca a Vic, concretament dintre d’un mes 19/12/10.
EVEREST TRAIL RACE
Admirant els pilars del món!!
sábado, 27 de noviembre de 2010
jueves, 18 de noviembre de 2010
II RUTA DE LAS DORAMAS 2010
Aquest passat cap de setmana vaig córrer la cursa de La Ruta de las Doramas, a Las Palmas de Gran Canària, concretament al poble de Firgas.
Distància: 27 km.
Desnivell acumulat: 3.000 m.
Just quan veig de lluny el 1r control la gent que m’anima, alguns, m’informen de que vaig 3a, veig la 2a noia a prop, de seguida la passo, també deixo enrere al Pep que amb el seu: “molt bé Marta”em provoca un efecte gel i just després de la forta baixada passat el control atrapo a la Sandra que anava capdavantera, pujo a bon ritme i intento mantenir-lo gaire
bé tota la prova, però arribat a l’últim barranc abans de la forta pujada, allà les forces em fallen, tinc ganes de pujar, així sé que la meta està cada vegada més a prop.
I com bé sabem tot arriba, tot té un final i aquest va ser autèntic, va valdre la pena aquest viatge llampec a Canàries, 3 hores 13’, 1a fèmina i 55a de la general.
Fotos, entrevistes, dutxa, dinar (potaje Canário mmmmmh), entrega de premis, sorteig de regals i per despedir-nos un pastís exquisit, si és que no es pot demanar més.
Va ser un cap de setmana brillant, ideal per refer-me de la lesió del genoll, en cap moment vaig patir molèsties. Per sort torno a tenir la moral ben alta, amb molts projectes de cara la nova temporada i amb ganes de donar guerra amb el bon sentit de la paraula.
Fins la pròxima!!
Distància: 27 km.Desnivell acumulat: 3.000 m.
Lloc: Firgas (G. Canària)
Una carrera guapíssima la qual transcorre en un total del 85% aproximadament per senders de terra, pistes d’asfalt de curta durada, corriols i encreuaments de barrancs amb d’aigua. Alguns d’ells amb cordes per facilitar el pas, zones relliscoses i amb una orografia en general que no donava temps a descansar, un puja i baixa constant.
Per acabar aquesta breu introducció dir-vos que també constava d’un tram de més d’1 km de durada on passaves per l’Acequia Real, on passaves per un estret de sols 0.60 cms i una altura de..., etc.
Agafem l’avió de Barcelona divendres a la tarda a les 16’20 per aterrar a Les Palmes a gairebé les 20 tocades.
En Jonathan i la Davinia ens esperen, grans amics nostres i bellíssimes persones. Deixem les coses a l’hotel i sortim a sopar amb ells.
En Jonathan m’explica detalls de la carrera i jo em vaig fen a l’idea , intento preparar-me alguna possible tàctica si les coses van de carra, ser positiu sempre ajuda!
Dissabte al matí, salto del llit d’una revolada per preparar les quatre coses que necessitaré, gairebé res, sóc a Canàries, i només he de córrer 27 kms... Malla curta, tiretes, buff, ulleres de sol, bambes, i res més, el xip i dorsals ens els guarden ja que ahir no vam ser-hi a temps a recollir-los.
Esmorzem i a les 7’45 ens recullen en Luís i la seva dona la Chiky, entranyables.
Són d’aquelles persones que de seguida es fan estimar, no els coneixia personalment però quan vàrem arribar a Firgas de seguida ens en vam donar compte.
Ells són els encarregats de tirar endavant aquest equip de color taronja anomenat “Bichillo runners” juntament amb el seu fill Aron.
Acabo amb tots els últims detalls que em falten, m’acabo de posar més nerviosa, em retrobo amb molts amics Canàris especialment en Fernando, fem una bona xerrada, fotos,... Ens desitgem sort i PAAAAM!! Sortim a les 9h
.
En Pep comença fort, jo penso que al ser curta la distància a cobrir no podré està a la seva alçada, però si que intento de totes a primeres no perdre’l de vista.
Comencem una baixada de vèrtic , la qual repetirem a la tornada. Un cop baix al primer dels barrancs la cosa és complica una mica, fang, aigua i lo pitjor, terreny relliscós.
Com que aquesta temporada estic farta de rodolar per terra vaig amb màxima cautel.la, hi poso els 5 sentits, afluixant on faci falta per no lesionar-me, encara sento dolor de la patacada que vaig patir en l’ultima sortida en bici a la cadera.
Per acabar aquesta breu introducció dir-vos que també constava d’un tram de més d’1 km de durada on passaves per l’Acequia Real, on passaves per un estret de sols 0.60 cms i una altura de..., etc.
Agafem l’avió de Barcelona divendres a la tarda a les 16’20 per aterrar a Les Palmes a gairebé les 20 tocades.
En Jonathan i la Davinia ens esperen, grans amics nostres i bellíssimes persones. Deixem les coses a l’hotel i sortim a sopar amb ells.
En Jonathan m’explica detalls de la carrera i jo em vaig fen a l’idea , intento preparar-me alguna possible tàctica si les coses van de carra, ser positiu sempre ajuda!
Dissabte al matí, salto del llit d’una revolada per preparar les quatre coses que necessitaré, gairebé res, sóc a Canàries, i només he de córrer 27 kms... Malla curta, tiretes, buff, ulleres de sol, bambes, i res més, el xip i dorsals ens els guarden ja que ahir no vam ser-hi a temps a recollir-los.
Esmorzem i a les 7’45 ens recullen en Luís i la seva dona la Chiky, entranyables.
Són d’aquelles persones que de seguida es fan estimar, no els coneixia personalment però quan vàrem arribar a Firgas de seguida ens en vam donar compte.
Ells són els encarregats de tirar endavant aquest equip de color taronja anomenat “Bichillo runners” juntament amb el seu fill Aron.
Acabo amb tots els últims detalls que em falten, m’acabo de posar més nerviosa, em retrobo amb molts amics Canàris especialment en Fernando, fem una bona xerrada, fotos,... Ens desitgem sort i PAAAAM!! Sortim a les 9h
.En Pep comença fort, jo penso que al ser curta la distància a cobrir no podré està a la seva alçada, però si que intento de totes a primeres no perdre’l de vista.
Comencem una baixada de vèrtic , la qual repetirem a la tornada. Un cop baix al primer dels barrancs la cosa és complica una mica, fang, aigua i lo pitjor, terreny relliscós.
Com que aquesta temporada estic farta de rodolar per terra vaig amb màxima cautel.la, hi poso els 5 sentits, afluixant on faci falta per no lesionar-me, encara sento dolor de la patacada que vaig patir en l’ultima sortida en bici a la cadera.
Just quan veig de lluny el 1r control la gent que m’anima, alguns, m’informen de que vaig 3a, veig la 2a noia a prop, de seguida la passo, també deixo enrere al Pep que amb el seu: “molt bé Marta”em provoca un efecte gel i just després de la forta baixada passat el control atrapo a la Sandra que anava capdavantera, pujo a bon ritme i intento mantenir-lo gaire
bé tota la prova, però arribat a l’últim barranc abans de la forta pujada, allà les forces em fallen, tinc ganes de pujar, així sé que la meta està cada vegada més a prop.I com bé sabem tot arriba, tot té un final i aquest va ser autèntic, va valdre la pena aquest viatge llampec a Canàries, 3 hores 13’, 1a fèmina i 55a de la general.
Fotos, entrevistes, dutxa, dinar (potaje Canário mmmmmh), entrega de premis, sorteig de regals i per despedir-nos un pastís exquisit, si és que no es pot demanar més.
Va ser un cap de setmana brillant, ideal per refer-me de la lesió del genoll, en cap moment vaig patir molèsties. Per sort torno a tenir la moral ben alta, amb molts projectes de cara la nova temporada i amb ganes de donar guerra amb el bon sentit de la paraula.
Fins la pròxima!!
sábado, 9 de octubre de 2010
MADRID - SEGOVIA
El divendres de bona matinada vam agafar un vol cap a Madrid, a les 8 ja érem a la ciutat on l’endemà dissabte 2 començaríem una cursa-marxa que tindria com a destí final la ciutat de Segovia. El traçat és de 104 a realitzar en un temps màxim de 24h per efectuar-lo en la seva totalitat i segueix l’itinerari del camí de Santiago, Madrid – Santiago, recuperat i senyalitzat per l’agrupació dels Amics de los Camino de Santiago de Madrid, en la dècada dels noranta del segle passat i que es va donar a conèixer l’any 1987, amb la publicació de la primera guia “Camino de Madrid a Santiago de Compostela”.
Des d’aleshores va quedar totalment senyalitzada la ruta per entre les provincies de Madrid i Segovia, les quals transcorre aquesta cursa-marcha.
L’organització destaca 4 aspectes fonamentals per aquesta cursa:
Cultural, turística, promoció esportiva i de caràcter ultrafondista.
L’última va ser la que em va empènyer més a fer aquesta travessa i diguem que també la primera, amb aquesta escusa podia arribar a conèixer una miqueta la zona, que desconeixia totalment.
Els primers 4 kms a realitzar eren neutralitzats, és dir, els havíem de fer conjuntament corredors i marxadors amb sortida des de la Plaza de Castilla fins a la sortida oficial (cronometrada)
al Carrer San Cugat del Vallès (Fuencarral).
Feta aquesta breu introducció vaig a explicar-vos com va transcórrer la carrera:
No aconseguim sortir puntuals a les 9, motiu que crea un retràs en totes les sortides, com bé us he comentat abans en teníem 2, per motius policials sortim 20’ tard, cap problema, això si, cada vegada el sol apreta més i nosaltres, el Pep i jo no em portat gens de protecció, ens pensàvem que ja faria fresqueta, almenys aquestes eren les previsions segons ens explicaven gent de la zona.
Des de Fuencarral sortim en direcció a Los 3 Cantos, el terreny és molt planer amb falso llano constant, però es fa bé, cal remarcar que portava un ritme suau, entre 5 i 6 minuts el km i no vaig decidir de caminar fins passats els primers 20kms, després vaig començar a caminar a les pujadetes per reservar l’energia necessària, més ben dit, dosificar un xic de cara a la part final, que acabava amb 23kms de baixada, i allà si físicament estàs bé... Sols és deixar-se caure i la resta bé sola.
Un cop a Colmenar Viejo, 31kms, jo portava ja 2h14’ i sols 5’ d’avantatge respecte a la 2ª f
èmina, Lídia Gómez Ruiz, gran amiga ultrafondista i a la 3ª fèmina 8’ de diferència, la cosa estava apretadeta., així que al gran avituallament que tenien a Colmenar poc el vaig disfrutar, hi havia de tot, fins i tot arròs, jo vaig reomplir els bidons d’aigua, aquarius i per menjar un plàtan i a seguir cap a Manzanares el Real, km 46, la cosa anava bé i encara que amb moltíssima temperatura jo tenia energia suficient com per mantenir el ritme, a més a més el terreny era molt sec, àrid, desèrtic inclús, no em motivava del tot però si les pistes per on havíem de passar, m’encanta córrer per pista, la veritat, més que per corriol. Cal remarcar també, que la prova passava per molts trams de carril bici durant la primera part.
Comencem a trobar-nos amb alguna pujadeta més accentuada però no pas important, Mataelpino, 53 kms, ja en tenim la meitat.
Navacerrada, km 60, tot i que no passem per la població, ens quedem a les afores, em passat més rampes de pujada però encara tenim uns 10 kms ben bons per poder córrer abans no ens haguem d’enfrontar al port de Fuenfria.
En aquest moment, de camí cap a Cercedilla, rebo una mala notícia, l’Anna Guiustolisi, màxima organitzadora de la prova, m’atrapa amb el seu tot terreny i em comenta que en Pep ha hagut d’abandonar la prova degut a una cistitis que ha patit durant la cursa, em diu que no em preocupi, que li estan fent analítiques però que està bé, em desconcentro, pateixo per ell, fins que el truco i el sento força animat respecte el que ha passat, ha abandonat i ara està tranquil i refet, sols ha d’hidratar-se molt, les analítiques li han sortit força alterades, s’ha de recuperar físicament i mentalment també perquè havia posat molta il·lusió en aquesta cursa que al final ha hagut de deixar, això rai, jo sempre aconse
llo el mateix hi ha més cuses, travesses i ultres que llonganisses i no sempre tenim un bon dia.
Jo torno a reenganxar el ritme i arribo a Cercedilla, ja tenia ganes d’arribar-hi.
En aquest punt hi he fet deixar una bossa amb els de l’organització, amb uns manguitos i un impermeable perquè ens deien que a dalt a Fuenfría fa força fred, habitualment.
Tinc un dilema, no sé què fer, durant el dia he tingut molta calor, i crec arribar a dalt de dia, així que m’arrisco i tiro endavant sols amb els manguitos, no vull pas portar més pes del necessari, faig bé, inclús hauria pogut deixat els manguitos perquè finalment tampoc me’ls acabaré posant.
Just en aquest avituallament la cosa canvia, deixo les males sensacions endarrere per trobar-ne unes d’estranyes al genoll, mai havia sentit aquella molèstia al genoll dret, a la part lateral i part del bessó. És una sensació que sembla que en qualsevol moment et donarà rampa i t’impedirà córrer, inclús caminar.
Aquest fet em fa pensar molt, surto de Cercedilla, val a dir que aquí la gent que es concentra en el seu passeig m’anima d’allò més, jo em distrec intentant fer bona cara i fer veure que corro sense patiment, vaig pensant que potser un cop torni a dur el ritme d’abans ja no notaré la molèstia, m’equivoco.
Decideixo prendre’m un ibuprofè, això si que m’ajuda, fins dalt al port, els primers kms són d’asfalt i tendeixen a pujar força, la resta pugen molt suaument, i alterno amb el KaKo (córrer/caminar), pel camí de pujada em vaig trobant ciclistes de l’organització, estan penjant les llums fredes per quan ens enganxi la nit, ells molt amablement m’informen sovint a quan estic de distància fins coronar, m’ajuden molt. També coincideixo forces vegades amb la guàrdia civil muntada a cavall, estan controlant que la prova transcorri amb la màxima normalitat.
Un cop al punt més alt de la prova comença lo bo, almenys això penso, 23 kms de baixada per davant, però no vaig bé altra vegada. 2n ibuprofè, i aprofito el break per preparar-me el frontal, encara no es ben bé fosc però així no perdo temps i ja el tinc a punt per quan faci falta, que és quan entro dins d’un bosc molt dens, allà la llum ja no hi entra.
Començo a sentir-me bé de nou però no hi ha manera d’atrapar a un corredor que tenia davant meu, abans d’aturar-me fins i tot m’havia intentat animar dient-me que no seria res, lo del meu genoll. Fa estona que baixem però no hi ha manera de perdre desnivell, com que la baixada no és molt accentuada, la veritat, baixar d’alçada costa.
A l’horitzó veig molts llums, sembla una ciutat molt gran, “suposo que deurà ser Segovia” –penso entre mi- i finalment a l’últim control m’ho confirmen: “Sólo te quedan 12 kms y ya lo tienes”... Jo penso que mai es pot cantar victòria fins que no has creuat la meta, encara que estiguis a un km!!!!!!!!!
En aquest últim tram la cosa canvia, baixem força més i de seguida arribem a la gran ciutat, a l’entrada em trobo amb una parella de voluntaris de l’organització, em diuen que em manca sols un km, no m’ho crec perquè segons el GPS no em diu el mateix, almenys ben bé 2kms, com a mínim.
Però que va, m’emociono, em deixo portar per el meu instint, per la gent que està per els voltants i m’animen, pujo el ritme, porto un km corrent a saco i amb força mal al genoll altra vegada i jo no veig l’arribada per enlloc, casumtot, “¡¡¡ánimo!!!”, “¡¡¡sigue recto, todo hacia abajoo!!!”, “¡¡¡Campeona!!!
I així sense parar fins que finalment veig el màgic pont de la victòria, escolto el Pep cridant:
“Marta”, i la resta de gent que aleshores també ja em cridaven alguns pel nom, si senyor, aconsegueixo fer un bon sprint a l’arribada. 12h2’, 1a fèmina i 15ª a la classificació general.
L’entrega de premis la feien al matí del diumenge i com que nosaltres havíem de tornar a Madrid, perquè ens quedava una nit a l’hotel on ens allotjàvem doncs a la que va arribar la Lídia que va ser al cap de 40’ ja ens van entregar la copa, va ser una llàstima perquè això va impedir no poder celebrar al màxim la victòria, però vaja que amb aquest resultat estic més que contenta i molt satisfeta.
Des d’aleshores va quedar totalment senyalitzada la ruta per entre les provincies de Madrid i Segovia, les quals transcorre aquesta cursa-marcha.
L’organització destaca 4 aspectes fonamentals per aquesta cursa:
Cultural, turística, promoció esportiva i de caràcter ultrafondista.
L’última va ser la que em va empènyer més a fer aquesta travessa i diguem que també la primera, amb aquesta escusa podia arribar a conèixer una miqueta la zona, que desconeixia totalment.
Els primers 4 kms a realitzar eren neutralitzats, és dir, els havíem de fer conjuntament corredors i marxadors amb sortida des de la Plaza de Castilla fins a la sortida oficial (cronometrada)
al Carrer San Cugat del Vallès (Fuencarral).Feta aquesta breu introducció vaig a explicar-vos com va transcórrer la carrera:
No aconseguim sortir puntuals a les 9, motiu que crea un retràs en totes les sortides, com bé us he comentat abans en teníem 2, per motius policials sortim 20’ tard, cap problema, això si, cada vegada el sol apreta més i nosaltres, el Pep i jo no em portat gens de protecció, ens pensàvem que ja faria fresqueta, almenys aquestes eren les previsions segons ens explicaven gent de la zona.
Des de Fuencarral sortim en direcció a Los 3 Cantos, el terreny és molt planer amb falso llano constant, però es fa bé, cal remarcar que portava un ritme suau, entre 5 i 6 minuts el km i no vaig decidir de caminar fins passats els primers 20kms, després vaig començar a caminar a les pujadetes per reservar l’energia necessària, més ben dit, dosificar un xic de cara a la part final, que acabava amb 23kms de baixada, i allà si físicament estàs bé... Sols és deixar-se caure i la resta bé sola.
Un cop a Colmenar Viejo, 31kms, jo portava ja 2h14’ i sols 5’ d’avantatge respecte a la 2ª f
èmina, Lídia Gómez Ruiz, gran amiga ultrafondista i a la 3ª fèmina 8’ de diferència, la cosa estava apretadeta., així que al gran avituallament que tenien a Colmenar poc el vaig disfrutar, hi havia de tot, fins i tot arròs, jo vaig reomplir els bidons d’aigua, aquarius i per menjar un plàtan i a seguir cap a Manzanares el Real, km 46, la cosa anava bé i encara que amb moltíssima temperatura jo tenia energia suficient com per mantenir el ritme, a més a més el terreny era molt sec, àrid, desèrtic inclús, no em motivava del tot però si les pistes per on havíem de passar, m’encanta córrer per pista, la veritat, més que per corriol. Cal remarcar també, que la prova passava per molts trams de carril bici durant la primera part.Comencem a trobar-nos amb alguna pujadeta més accentuada però no pas important, Mataelpino, 53 kms, ja en tenim la meitat.
Navacerrada, km 60, tot i que no passem per la població, ens quedem a les afores, em passat més rampes de pujada però encara tenim uns 10 kms ben bons per poder córrer abans no ens haguem d’enfrontar al port de Fuenfria.
En aquest moment, de camí cap a Cercedilla, rebo una mala notícia, l’Anna Guiustolisi, màxima organitzadora de la prova, m’atrapa amb el seu tot terreny i em comenta que en Pep ha hagut d’abandonar la prova degut a una cistitis que ha patit durant la cursa, em diu que no em preocupi, que li estan fent analítiques però que està bé, em desconcentro, pateixo per ell, fins que el truco i el sento força animat respecte el que ha passat, ha abandonat i ara està tranquil i refet, sols ha d’hidratar-se molt, les analítiques li han sortit força alterades, s’ha de recuperar físicament i mentalment també perquè havia posat molta il·lusió en aquesta cursa que al final ha hagut de deixar, això rai, jo sempre aconse
llo el mateix hi ha més cuses, travesses i ultres que llonganisses i no sempre tenim un bon dia.Jo torno a reenganxar el ritme i arribo a Cercedilla, ja tenia ganes d’arribar-hi.
En aquest punt hi he fet deixar una bossa amb els de l’organització, amb uns manguitos i un impermeable perquè ens deien que a dalt a Fuenfría fa força fred, habitualment.
Tinc un dilema, no sé què fer, durant el dia he tingut molta calor, i crec arribar a dalt de dia, així que m’arrisco i tiro endavant sols amb els manguitos, no vull pas portar més pes del necessari, faig bé, inclús hauria pogut deixat els manguitos perquè finalment tampoc me’ls acabaré posant.
Just en aquest avituallament la cosa canvia, deixo les males sensacions endarrere per trobar-ne unes d’estranyes al genoll, mai havia sentit aquella molèstia al genoll dret, a la part lateral i part del bessó. És una sensació que sembla que en qualsevol moment et donarà rampa i t’impedirà córrer, inclús caminar.
Aquest fet em fa pensar molt, surto de Cercedilla, val a dir que aquí la gent que es concentra en el seu passeig m’anima d’allò més, jo em distrec intentant fer bona cara i fer veure que corro sense patiment, vaig pensant que potser un cop torni a dur el ritme d’abans ja no notaré la molèstia, m’equivoco.
Decideixo prendre’m un ibuprofè, això si que m’ajuda, fins dalt al port, els primers kms són d’asfalt i tendeixen a pujar força, la resta pugen molt suaument, i alterno amb el KaKo (córrer/caminar), pel camí de pujada em vaig trobant ciclistes de l’organització, estan penjant les llums fredes per quan ens enganxi la nit, ells molt amablement m’informen sovint a quan estic de distància fins coronar, m’ajuden molt. També coincideixo forces vegades amb la guàrdia civil muntada a cavall, estan controlant que la prova transcorri amb la màxima normalitat.
Un cop al punt més alt de la prova comença lo bo, almenys això penso, 23 kms de baixada per davant, però no vaig bé altra vegada. 2n ibuprofè, i aprofito el break per preparar-me el frontal, encara no es ben bé fosc però així no perdo temps i ja el tinc a punt per quan faci falta, que és quan entro dins d’un bosc molt dens, allà la llum ja no hi entra.
Començo a sentir-me bé de nou però no hi ha manera d’atrapar a un corredor que tenia davant meu, abans d’aturar-me fins i tot m’havia intentat animar dient-me que no seria res, lo del meu genoll. Fa estona que baixem però no hi ha manera de perdre desnivell, com que la baixada no és molt accentuada, la veritat, baixar d’alçada costa.
A l’horitzó veig molts llums, sembla una ciutat molt gran, “suposo que deurà ser Segovia” –penso entre mi- i finalment a l’últim control m’ho confirmen: “Sólo te quedan 12 kms y ya lo tienes”... Jo penso que mai es pot cantar victòria fins que no has creuat la meta, encara que estiguis a un km!!!!!!!!!
En aquest últim tram la cosa canvia, baixem força més i de seguida arribem a la gran ciutat, a l’entrada em trobo amb una parella de voluntaris de l’organització, em diuen que em manca sols un km, no m’ho crec perquè segons el GPS no em diu el mateix, almenys ben bé 2kms, com a mínim.
Però que va, m’emociono, em deixo portar per el meu instint, per la gent que està per els voltants i m’animen, pujo el ritme, porto un km corrent a saco i amb força mal al genoll altra vegada i jo no veig l’arribada per enlloc, casumtot, “¡¡¡ánimo!!!”, “¡¡¡sigue recto, todo hacia abajoo!!!”, “¡¡¡Campeona!!!
I així sense parar fins que finalment veig el màgic pont de la victòria, escolto el Pep cridant:
“Marta”, i la resta de gent que aleshores també ja em cridaven alguns pel nom, si senyor, aconsegueixo fer un bon sprint a l’arribada. 12h2’, 1a fèmina i 15ª a la classificació general.
L’entrega de premis la feien al matí del diumenge i com que nosaltres havíem de tornar a Madrid, perquè ens quedava una nit a l’hotel on ens allotjàvem doncs a la que va arribar la Lídia que va ser al cap de 40’ ja ens van entregar la copa, va ser una llàstima perquè això va impedir no poder celebrar al màxim la victòria, però vaja que amb aquest resultat estic més que contenta i molt satisfeta.
sábado, 18 de septiembre de 2010
CAMINO DE SANTIAGO EN BTT
3/9/10, 1a Etapa Pamplona - Logroño, 102kms
Pamplona
La nostra aventura té inici a Pamplona, la matinada del 3 de setembre, agafem el parell de bicis del cotxe, ens anem a canviar a la pensió on em fet nit i un cop amb els mallots posats toquem el dos camí de Santiago, tot seguint les fletxes grogues i les conxes, comencem tranquilament tot donant voltes a l’assumpte:
“…ho aconseguirem?, arribarem a Santiago amb tants pocs dies? Són molts kms!! Jo no estic acostumada a la btt… Ho suportaré…? Serà suficient la meva paciència??
Li em de fotre canya i no estic segura de res, tinc nervis, però una cosa molt positiva:
Moltes ganes d’emprendre aquesta gran aventura , saber si serà suficient el que sols porto al damunt:
-Motxilla Rightlight a l’esquena
-Una bossa petita al darrere amb el “pop”, no porto alforges.
- Una guia pràctica del Camino –El Camino de Santiago en mountain bike Juanjo Alonso-.
Crec que mai he sortit de casa per passar tants dies fora amb tan poca cosa, però... Per les mosques, ja m’espavilaré!!!
Sols sortim de la bonica ciutat de Pamplona i ja sabem el que ens espera per encetar el nostre camí, superar l’Alto del Perdón, el fem per carretera després de trobar-nos amb un senyor i aconsellar-nos molt amablement.
Un cop superat l’ascens deixarem els molins de vent a la nostra esquena tot iniciant un llarg descens, impressionant, sort que la bici no és de carreter
a, jajaja, quina descàrrega d’adrenalina, els kms els fem com xurros.
Arribem al conegut Puente de la Reina i allà juntament amb uns altres ciclistes ens fem unes fotos. Continuem per la carretera fins al petit poble de Mañeru, això ens ha agradat!! Allà fem un bon esmorzar i després de segellar-nos les dues credencials que vam adquirir a Pamplona tan sols arribar la tarda de dijous a l’oficina del pelegrí, continuem per senders de paisatges agrícoles fins a Cirauqui, Lorca i tot tornant a agafar la carretera, passem Estella, Ayegui i Irache on fem una breu parada al Monestir, és molt gran, Nuestra Sra. La Real de Irache, i just allà hi ha unes bodegues on tenen una font de vi i una d’aigua al costat, faig una trucada a casa meva perquè en aquest punt hi ha una web cam conectada que si es conecten els familiars et poden veure fent el camí, no ens van poder veure en aquell instant perquè la web cam estava encallada des de les 11, i aleshores deurien ser les 14h tocades, així que res, ens afanyem per anar a dinar que es força tard i potser no ens en donaràn, abans però fem una pujadeta encara per contemplar el poble de Villamayor de Monjardín, passen de les 15h quan arribem al poble de Los Arcos y a varis llocs ens diuen que ja no serveixen menús, anem tard, això ens servirà per els altres dies, finalment en un bar que ja tanquen la cuina, suposo que els hi farem pena, ens serveixen dinar tot rem
arcant-nos que passades les 14h no busquem a gaires llocs perquè no ens atendràn.
Amb l’estómac ple i un sol que peta continuem el camí direcció a Logroño, és on tenim pensat com a final de la 1a etapa.
Agafem la carretera perquè volem plegar dora i encara ens queden gairebé 30 kms per fer, així que omplim els bidons d’aigua fins dalt de tot, amb la calor que fa i al fer asfalt sols faig que veure i veure, estic al·lucinant, cada dos per tres tinc la gola seca, no sé pas quants litres puc haver-me begut avui?
Just abans d’entrar a la ciutat de Logroño, per ser més precisos a sols un km em faig a un voral del camí on m’adóno que he passat per sobre d’unes punxes amb molt mala espina... Ens acostem a una senyora molt peculiar, es diu Felisa i segella credencials, a part d’aconsellar als pelegrins, vendre begudes fresques, bijuteria... Aconsella als pelegrins i els diu com en el nostre cas al dir-li que venim des de Pamplona: “no hagáis bobadas hijos, el camino siempre está aquí, y no hagáis tantos kms, esto no es una competición, hoy es vuestro primer día, que haréis cuando llevéis siete días a este ritmo hijos??...además mirad a que hora bajáis, no os va a dar tiempo a naa”
Jo vaig marxar d’allà amb una sensació estranya, sabia que la dona tenia raó, però tan si com no jo volia intentar tirar el meu objectiu endavant, crec que estic suficientment preparada com per poder-ho aguantar, disposem de pocs dies, ens perdrem molts detalls del camí, però com bé va dir-nos la Felisa, el Camí segueix sempre en el seu lloc i hi tornarem, un altre dia, això si, amb més calma i temps.
Passen de les 19h quan deixem les nostres bicis a la pensió on dormirem, ens l’ha recomanat la Felisa també, quina dona!!
1a etapa: Pamplona – Logroño, 103kms amb 9h.
“…ho aconseguirem?, arribarem a Santiago amb tants pocs dies? Són molts kms!! Jo no estic acostumada a la btt… Ho suportaré…? Serà suficient la meva paciència??
Li em de fotre canya i no estic segura de res, tinc nervis, però una cosa molt positiva:
Moltes ganes d’emprendre aquesta gran aventura , saber si serà suficient el que sols porto al damunt:
-Motxilla Rightlight a l’esquena
-Una bossa petita al darrere amb el “pop”, no porto alforges.
- Una guia pràctica del Camino –El Camino de Santiago en mountain bike Juanjo Alonso-.
Crec que mai he sortit de casa per passar tants dies fora amb tan poca cosa, però... Per les mosques, ja m’espavilaré!!!
Sols sortim de la bonica ciutat de Pamplona i ja sabem el que ens espera per encetar el nostre camí, superar l’Alto del Perdón, el fem per carretera després de trobar-nos amb un senyor i aconsellar-nos molt amablement.
Un cop superat l’ascens deixarem els molins de vent a la nostra esquena tot iniciant un llarg descens, impressionant, sort que la bici no és de carreter
a, jajaja, quina descàrrega d’adrenalina, els kms els fem com xurros.Arribem al conegut Puente de la Reina i allà juntament amb uns altres ciclistes ens fem unes fotos. Continuem per la carretera fins al petit poble de Mañeru, això ens ha agradat!! Allà fem un bon esmorzar i després de segellar-nos les dues credencials que vam adquirir a Pamplona tan sols arribar la tarda de dijous a l’oficina del pelegrí, continuem per senders de paisatges agrícoles fins a Cirauqui, Lorca i tot tornant a agafar la carretera, passem Estella, Ayegui i Irache on fem una breu parada al Monestir, és molt gran, Nuestra Sra. La Real de Irache, i just allà hi ha unes bodegues on tenen una font de vi i una d’aigua al costat, faig una trucada a casa meva perquè en aquest punt hi ha una web cam conectada que si es conecten els familiars et poden veure fent el camí, no ens van poder veure en aquell instant perquè la web cam estava encallada des de les 11, i aleshores deurien ser les 14h tocades, així que res, ens afanyem per anar a dinar que es força tard i potser no ens en donaràn, abans però fem una pujadeta encara per contemplar el poble de Villamayor de Monjardín, passen de les 15h quan arribem al poble de Los Arcos y a varis llocs ens diuen que ja no serveixen menús, anem tard, això ens servirà per els altres dies, finalment en un bar que ja tanquen la cuina, suposo que els hi farem pena, ens serveixen dinar tot rem
arcant-nos que passades les 14h no busquem a gaires llocs perquè no ens atendràn.Amb l’estómac ple i un sol que peta continuem el camí direcció a Logroño, és on tenim pensat com a final de la 1a etapa.
Agafem la carretera perquè volem plegar dora i encara ens queden gairebé 30 kms per fer, així que omplim els bidons d’aigua fins dalt de tot, amb la calor que fa i al fer asfalt sols faig que veure i veure, estic al·lucinant, cada dos per tres tinc la gola seca, no sé pas quants litres puc haver-me begut avui?
Just abans d’entrar a la ciutat de Logroño, per ser més precisos a sols un km em faig a un voral del camí on m’adóno que he passat per sobre d’unes punxes amb molt mala espina... Ens acostem a una senyora molt peculiar, es diu Felisa i segella credencials, a part d’aconsellar als pelegrins, vendre begudes fresques, bijuteria... Aconsella als pelegrins i els diu com en el nostre cas al dir-li que venim des de Pamplona: “no hagáis bobadas hijos, el camino siempre está aquí, y no hagáis tantos kms, esto no es una competición, hoy es vuestro primer día, que haréis cuando llevéis siete días a este ritmo hijos??...además mirad a que hora bajáis, no os va a dar tiempo a naa”
Jo vaig marxar d’allà amb una sensació estranya, sabia que la dona tenia raó, però tan si com no jo volia intentar tirar el meu objectiu endavant, crec que estic suficientment preparada com per poder-ho aguantar, disposem de pocs dies, ens perdrem molts detalls del camí, però com bé va dir-nos la Felisa, el Camí segueix sempre en el seu lloc i hi tornarem, un altre dia, això si, amb més calma i temps.
Passen de les 19h quan deixem les nostres bicis a la pensió on dormirem, ens l’ha recomanat la Felisa també, quina dona!!
1a etapa: Pamplona – Logroño, 103kms amb 9h.
Direcció a Cirauque
Catedral de Logroño
4/9/10, 2ª etapa Logroño – Belorado, 77kms
4/9/10, 2ª etapa Logroño – Belorado, 77kms
Ens aixequem a primera hora perquè avui tenim una etapa força complicada, amb +desnivell que la del primer dia, en teoria hauríem de fer 110kms, que a la realitat sempre en surten més i gairebé 1000 de desnivell acumulat, acabant l’etapa a Burgos.
Ens vestim i quan ens disposem a agafar les bicis m’adono que la meva té la roda del davant rebentada, no!! Maleïdes punxes, aquelles que hi havia ahir a pocs metres de la Felisa, quan vaig parar.
El pinxo que em va rebentar les 2 rodesBé, no cal que repliqui més sinó que amb la gran ajuda d’en Pep canviem ràpidament la cambra i sortim a les 8h. Una hora més tard del que jo tenia previst, penso que sinó tenim cap més incident durant la jornada la part a recórrer es factible, tot i que com tenim una mica la moral per terra decidim començar a pedalar esmorzats. Sortim gairebé a les 9h entre pitus i flautes i no! Un altra vegada no si us plau!! La roda trasera pinxada, com es possible això? Tanta mala sort en tan poca estona?
Doncs aleshores vam haver-nos d’esperar que obrissin una botiga de bicis a Logroño, precisament la teníem ben a prop, amb l’inconvenient de que al ser dissabte l’obrien a les 10.
Les cambres que havíem comprat de recanvi per fer el Camino s’havien quedat a casa, juntament amb l’engrassador, sols dúiem una que va ser la que ja vam utilitzar de matinada.
Sortim d’aquesta incidència a pocs minuts per les 11h, ara si que ja ens podem desdir d’arribar a Burgos, farem el que podrem i dormirem a on arribem, com a molt tard les 20h del vespre.
Comencem tot deixant a la nostra esquerra el Parc fluvial la Grajera, és molt guapo aquest lloc, quina llàstima que em d’anar a cop de pedal avui, no podem perdre gaire temps. Jo vaig fent kms i m’adono que el Pep no ve, m’espero, no ve, em desanimo mentres torno enrere, no deixo de pensar que aquell no és el nostre dia, tot i que és molt curiós, és el 6è aniversari del nostre casament, potser tot el què està succeint és una senyal que ens vol fer entendre d’alguna manera que ens ho hauríem d’agafar en més calma?
Em trobo el Pep tan tranquil tot conversant amb en Marcelino Lobato Castrillo, el Pelegrino andante, una altra figura del camí Francés, sens dubte, ens explica històries de fa molts anys, com per exemple que ell va ser qui va marcar el camí, va començar el 1980 i va acabar-lo el 86, tot matisant que està senyalitzat de color groc perquè és el color papal... Ens despedim després d’haver-nos segellat la credencial i ara si continuem camí de Nájera, Navarrete però abans passem l’Alto de san Antón, per sender, que un cop superat ens aturem a menjar-nos unes fruites, torna a apretar fort el sol i ens em de cuidar si volem arribar amb bona cara a Santiago, passen un grupet de nois que al saludar-nos i escoltar el seu accent no ens estem entre el Pep i jo de preguntar-los?
¿Canários verdad? Vam parlar un ratet i més o menys ells tenien pensat fer com nosaltres, són molt amables i sobretot simpàtics, característica que destaca en
els canaris.Després de dinar a Navarrete continuem per arribar a Santo Domingo de la Calzada, sols parem per fer unes fotos i jo om
plo d’aigua a la font de la plaça, estic seca seca.Més endavant deixem la província de la Rioja per entrar en terres de Burgos.
A Redecilla del Camino parem en una oficina d’informació als pelegrins on ens informen de cine, decidim passar la nit a Belorado, un poblet que està de festes.
Ens queden pocs kilòmetres per finalitzar aquesta etapa, tot i que demà ens espera una kilometrada que fa por, per sort, el terreny serà “planer”, serà la manera per recuperar el temps perdut en l’etapa d’avui i mirant-ho positivament farem la part més dura, l’Alto de la Pedraja a primera hora del matí, apro
fitarem la fresqueta.Arribem a l’alberg-hotel on fa escassos minuts em trucat per fer la reserva, té molt bona pinta, està tot decorat amb banderoles i és el primer que trobem es diu: “A Santiago”.
Ens instal.lem en una habitació doble xulíssima, ens dutxem, sopem i anem a donar el vol a baix el poble. Hi ha molta gents per els carrers, un ambient total de festa major, fa goig aquell poblet tan engalanat.
Finalment 77kms en 7h aproximadament.
En Joan i en Platón de Girona
Hab. nº 10 de l'Alberg-Hotel "A Santiago"
5/9/10, 3a etapa Belorado - La Fromista, 144kms
Ens llevem d’hora, a les 7h, perquè avui toca donar-li fort als pedals, em de fer molts kms per recuperar els atrassats, si volem arribar amb 7 dies a Santiago, 8 dies com a màxim, més dies no podem, no disposem d’ells.
A la sortida d’aquesta etapa sortim junts amb 2 nois que vam conèixer ahir, són de Girona i són en Joan i en Platón.
L’intenció d’ells es quedar-se a passar el dia per Burgos. Ells disposen de molts més dies que nosaltres, agafen l’opció de fer carretera mentres que nosaltres comencem pedalant per senders molt ciclables fins Villafranca de los Montes de Oca, allà agafaem asfalt per pujar l’alto de la pedraja, agafo un bon ritme i no el deixo fins arribar a dalt de tot per ganes que en tingui en més d’algun moment, l’estona d’anar pujant es nota però això si, es fa bé, no tinc necessitat de posar el plat petit, continuem planejant i baixant de mica en mica, parem a esmorzar i enganxem a en Joan i en Platón que amb ells arribem a Burgos. Són contades les fotos que tirem a la catedral, és impressionant, però anem justos de temps, per variar, i fa anys ja l’havíem visitada.
El terreny que passem després de la gran ciutat gairebé no té desnivell, pla i de tan en tan pujadeta suau, això si, ja intuïm que tornarà a caure una solana de cal ample, cada dia ens ha fet un sol espaterrant, em begut litres i litres d’aigua, aquarius i forces coles també han caigut.
Arribem a Hornillos del Camino deshidratats, ens hi quedem a dinar, a una bocateria.
L’idea es de que la senyora del local ens serveixi una amanida i després uns entrepans però quan ens porta la immensa amanida, flipem, se’ns posa tan bé... Que en demanem una altra a compta dels bocates. La dona al·lucina amb nosaltres!!
Però després d’una alegria... Quan tornen a reiniciar la marxa, al poc més d’una hora els dos tenim descomposició. Les preses i sobretot la fal·lera del dinar no ens han portat per el bon camí, per sort dura poc el mal tràngol. Amb aquestes que sense donar-nos compte després d’una forta baixada i anar a parar al cul del món, arribem a Hontanes, un poblet amb moltíssima oferta per els pelegrins.
Tornem a deixar els senders per acabar l’etapa per carretera, baixem aproximadament 9kms fins Castrojeriz, passant abans les ruïnes de l’antic Convent de San Antón.
Arribats a Castrojeriz ja no ens queda gaire per finalitzar aquesta llarga tirada d’avui, sols 25 kms que ens duran fins a La Fromista.
Busquem ràpidament lloc a la Pensió de la Marisa, i ens diu que precisament els diumenges no serveix ni dinars ni sopars així que altra vegada correm perquè es tard i ens temem quedar-nos sense sopar, només faltaria això després d’un dia tan intens.
Tenim sort i finalment sopem en un bar, que ens “deixen”... Estan a punt de tancar!
6/9/10, 4a Etapa: La Fromista - León: 131 KMS
Avui sabem que ens toca una etapa molt planera, perfecte per fer una altra tirada llarga.
Comencem a les 8 menys quart, a un ritme molt suau, posem el plat gran i gairebé serà el que farem servir durant tota la jornada.
Fem carretera i sense forçar gens ni mica avancem tranquil·lament, de sobte, ens adelanta un ciclista que crida molt l’atenció, va amb un xandall blau i amb sabates de xarol i una bici molt antiga, no sé pas de quin any. Al darrere d’ella, al parafangs hi porta escrits una sèrie d’anys, són els que ha fet el Camino.
En Pep no es pot resistir a la temptació d’iniciar una conversa amb ell. Es diu Jose i cada cop que obra la boca ens quedem més astorats, té 71 anys, molts d’ells ha fet el Camino amb bici, i quan estava fort... L’havia arribat a fer en sols 4 dies, això si, sempre per carretera. En Pep li pregunta: quants kms farà avui aproximadament?
-150 kms respon ell, amb màxima seguretat. “Tengo pensado dormir en Astorga” –va exclamar-.
Quin personatge, jo l’anomenaria també, Capitán Pedales.
Ens va ajudar molt aquella conversa que vam tenir fins Carrion de los Condes, Tierra de Campos, en Jose allà va seguir i nosaltres que som uns “tequerus” ja vam haver de parar a esmorzar. Avui es dilluns i cal començar bé la setmana! Parem en un forn de pa i comprem bolleria per parar un tren, que bones aquelles pastes i la xocolata, per favor.
Seiem en un banc de la Plaça del poble i amb aquestes que veiem passar un equipet tot de vermell que fa molta patxoca, van cinc, i de cada una de les seves bicis en surt una flamant bandera catalana. “Buenos días” ens saluden ells i jo que els contesto: “Bon dia bon dia!!”. Automàticament van parar uns segons i ens van dir que ells també havien començat el camí a Pamplona però a diferència nostra, ells portaven un dia de més.
Eren la Colla dels Xatus, casualment també de Girona.
Després del suculent esmorzar continuem en Pep i jo fins Sahagún, allà intentem està alerta, ja que en Jose ens ho ha advertit, hi ha 2 senders el Camí Francès que segueix de recta per el nou camí construït per els pelegrins o bé, travessant el casc urbà del poble es pot seguir per l’antiga vía romana, aquesta última es la que em d’agafar, ho fem però ens equivoquem i anem fins a un poblet anomenat Castellanos, em fet 4 kms de més i d’aquí arribem a Calzadilla de los Hermanos, per aquí si que passa el camí, però a on decidim dinar ens diuen que són contats els pelegrins que passen al llarg del dia.
On dinem es diu “La casa del Cura” i ho porta actualment una parelleta entranyable i amb moltes ganes d’innovar, ens obsequien amb productes de la terra boníssims i per finalitzar l’àpat ens ofereixen un licor de llimona, jo no me l’acabo tot però el Pep es veu el seu i la resta del meu, ell l’anomena el “recuperador” està que rabosa d’energia i amb forces renovades continuem fins Mansilla de las Mulas.
Ens penedim quan ja portem estona pedalant per la pedregosa calçada romana, havíem d’haver escollit carretera asfaltada. Són 16 kms que fem per la via romana quan de sobte coincidim amb un canal molt ample i un sender nou que es veu que l’han fet fa molt poc, està tan aplanat per alguna tapissonadora que sembla ciment, arribem còmodament fins Mansilla. Aquí ja sols ens queden 20 kms per acabar l’etapa, volem fer carretera però està en obres i es realment un perill circular per ella, no té voral en molts trams i anem alternant entre senders i asfalt fins arribar a la gran ciutat de León, realment és caòtica l’arribada a León, aquí si que no tenim altra opció que arribar per la nacional i el trànsit a les 7h de la tarda és brutal. El cel s’està posant d’un color lleig, té pinta de ploure i per demà dimarts amenacen de pluges.
Fem nit a la pensió Sandoval.
7/9/10, 5a Etapa: León - Astorga, 60 KMS
Avui ja sortim esmorzats, per això comencem més tard, falta poc per les 9h i tenim la sensació de que no podrem acabar la jornada sense pluja. L’idea seria passar la Cruz de Hierro però...
Al cap de 2 hores de pedalar el temps no pinta gens bé fins que comença a ploure, poc però molesta.
Arribem a Astorga amb pluges intermitents que ens obliguen a prendre una decisió, buscar allotjament a la ciutat, descansar, i si demà està millor la cosa atacar par fer els 2 ports de muntanya que ens queden: Hierro i Cebreiro.
Trobem l’ Hostal Coruña, està perfecte, molt net i en ell ens trobem amb molts ciclistes que han fet el mateix que nosaltres, la colla del Canaris que vam conéixer en el 2n dia del Camino, simpatiquíssims ells i l’altra Colla dels Xatus també.
Per la tarda podem aprofitar per fer turisme, no plou finalment i no parem de visitar llocs, és l’únic dia que disposem d’aquesta oportunitat.
La Catedral, el palau epíscopal d’en Gaudí, i el Museu de xocolata.
8/9/10, 6a Etapa: Astorga – La Laguna de Castilla, 108KMS
Sortim a les 8 i 10’ esmorzats, i al coincidir novament amb els Xatus, ens pregunten que si volem fer el final d’etapa amb ells i els diem que si, ja que després de saber que a dalt a Cebreiro són festes no tindrem lloc per dormir així que reservem on ells i comecem a tirar milles, en Pep i jo.
La cosa ha canviat, fa fred ja de bon matí a diferència dels altres dies, cal sortir abrigat.
Passem Murias de Rechivaldo, Castrillo de Polvazares just on fem una paradeta turística, cal posar atenció a aquest poble de tradició “Maragata” i està considerat com a conjunt històric-artístic. Els seus principals atractius turístics són: l'arquitectura típica i el famós "cocido de Maragato" on els seus 3 ingredients que destaquen són: caldo o sopa, cigrons i fins a 7 varietats de carns diferents.
A la sortida d’aquesta etapa sortim junts amb 2 nois que vam conèixer ahir, són de Girona i són en Joan i en Platón.
L’intenció d’ells es quedar-se a passar el dia per Burgos. Ells disposen de molts més dies que nosaltres, agafen l’opció de fer carretera mentres que nosaltres comencem pedalant per senders molt ciclables fins Villafranca de los Montes de Oca, allà agafaem asfalt per pujar l’alto de la pedraja, agafo un bon ritme i no el deixo fins arribar a dalt de tot per ganes que en tingui en més d’algun moment, l’estona d’anar pujant es nota però això si, es fa bé, no tinc necessitat de posar el plat petit, continuem planejant i baixant de mica en mica, parem a esmorzar i enganxem a en Joan i en Platón que amb ells arribem a Burgos. Són contades les fotos que tirem a la catedral, és impressionant, però anem justos de temps, per variar, i fa anys ja l’havíem visitada.
El terreny que passem després de la gran ciutat gairebé no té desnivell, pla i de tan en tan pujadeta suau, això si, ja intuïm que tornarà a caure una solana de cal ample, cada dia ens ha fet un sol espaterrant, em begut litres i litres d’aigua, aquarius i forces coles també han caigut.
Arribem a Hornillos del Camino deshidratats, ens hi quedem a dinar, a una bocateria.
L’idea es de que la senyora del local ens serveixi una amanida i després uns entrepans però quan ens porta la immensa amanida, flipem, se’ns posa tan bé... Que en demanem una altra a compta dels bocates. La dona al·lucina amb nosaltres!!
Però després d’una alegria... Quan tornen a reiniciar la marxa, al poc més d’una hora els dos tenim descomposició. Les preses i sobretot la fal·lera del dinar no ens han portat per el bon camí, per sort dura poc el mal tràngol. Amb aquestes que sense donar-nos compte després d’una forta baixada i anar a parar al cul del món, arribem a Hontanes, un poblet amb moltíssima oferta per els pelegrins.
Tornem a deixar els senders per acabar l’etapa per carretera, baixem aproximadament 9kms fins Castrojeriz, passant abans les ruïnes de l’antic Convent de San Antón.
Arribats a Castrojeriz ja no ens queda gaire per finalitzar aquesta llarga tirada d’avui, sols 25 kms que ens duran fins a La Fromista.
Busquem ràpidament lloc a la Pensió de la Marisa, i ens diu que precisament els diumenges no serveix ni dinars ni sopars així que altra vegada correm perquè es tard i ens temem quedar-nos sense sopar, només faltaria això després d’un dia tan intens.
Tenim sort i finalment sopem en un bar, que ens “deixen”... Estan a punt de tancar!
6/9/10, 4a Etapa: La Fromista - León: 131 KMS
Avui sabem que ens toca una etapa molt planera, perfecte per fer una altra tirada llarga.
Comencem a les 8 menys quart, a un ritme molt suau, posem el plat gran i gairebé serà el que farem servir durant tota la jornada.
Fem carretera i sense forçar gens ni mica avancem tranquil·lament, de sobte, ens adelanta un ciclista que crida molt l’atenció, va amb un xandall blau i amb sabates de xarol i una bici molt antiga, no sé pas de quin any. Al darrere d’ella, al parafangs hi porta escrits una sèrie d’anys, són els que ha fet el Camino.
En Pep no es pot resistir a la temptació d’iniciar una conversa amb ell. Es diu Jose i cada cop que obra la boca ens quedem més astorats, té 71 anys, molts d’ells ha fet el Camino amb bici, i quan estava fort... L’havia arribat a fer en sols 4 dies, això si, sempre per carretera. En Pep li pregunta: quants kms farà avui aproximadament?
-150 kms respon ell, amb màxima seguretat. “Tengo pensado dormir en Astorga” –va exclamar-.
Quin personatge, jo l’anomenaria també, Capitán Pedales.
Ens va ajudar molt aquella conversa que vam tenir fins Carrion de los Condes, Tierra de Campos, en Jose allà va seguir i nosaltres que som uns “tequerus” ja vam haver de parar a esmorzar. Avui es dilluns i cal començar bé la setmana! Parem en un forn de pa i comprem bolleria per parar un tren, que bones aquelles pastes i la xocolata, per favor.
Seiem en un banc de la Plaça del poble i amb aquestes que veiem passar un equipet tot de vermell que fa molta patxoca, van cinc, i de cada una de les seves bicis en surt una flamant bandera catalana. “Buenos días” ens saluden ells i jo que els contesto: “Bon dia bon dia!!”. Automàticament van parar uns segons i ens van dir que ells també havien començat el camí a Pamplona però a diferència nostra, ells portaven un dia de més.
Eren la Colla dels Xatus, casualment també de Girona.
Després del suculent esmorzar continuem en Pep i jo fins Sahagún, allà intentem està alerta, ja que en Jose ens ho ha advertit, hi ha 2 senders el Camí Francès que segueix de recta per el nou camí construït per els pelegrins o bé, travessant el casc urbà del poble es pot seguir per l’antiga vía romana, aquesta última es la que em d’agafar, ho fem però ens equivoquem i anem fins a un poblet anomenat Castellanos, em fet 4 kms de més i d’aquí arribem a Calzadilla de los Hermanos, per aquí si que passa el camí, però a on decidim dinar ens diuen que són contats els pelegrins que passen al llarg del dia.
On dinem es diu “La casa del Cura” i ho porta actualment una parelleta entranyable i amb moltes ganes d’innovar, ens obsequien amb productes de la terra boníssims i per finalitzar l’àpat ens ofereixen un licor de llimona, jo no me l’acabo tot però el Pep es veu el seu i la resta del meu, ell l’anomena el “recuperador” està que rabosa d’energia i amb forces renovades continuem fins Mansilla de las Mulas.
Ens penedim quan ja portem estona pedalant per la pedregosa calçada romana, havíem d’haver escollit carretera asfaltada. Són 16 kms que fem per la via romana quan de sobte coincidim amb un canal molt ample i un sender nou que es veu que l’han fet fa molt poc, està tan aplanat per alguna tapissonadora que sembla ciment, arribem còmodament fins Mansilla. Aquí ja sols ens queden 20 kms per acabar l’etapa, volem fer carretera però està en obres i es realment un perill circular per ella, no té voral en molts trams i anem alternant entre senders i asfalt fins arribar a la gran ciutat de León, realment és caòtica l’arribada a León, aquí si que no tenim altra opció que arribar per la nacional i el trànsit a les 7h de la tarda és brutal. El cel s’està posant d’un color lleig, té pinta de ploure i per demà dimarts amenacen de pluges.
Fem nit a la pensió Sandoval.
7/9/10, 5a Etapa: León - Astorga, 60 KMS
Avui ja sortim esmorzats, per això comencem més tard, falta poc per les 9h i tenim la sensació de que no podrem acabar la jornada sense pluja. L’idea seria passar la Cruz de Hierro però...
Al cap de 2 hores de pedalar el temps no pinta gens bé fins que comença a ploure, poc però molesta.
Arribem a Astorga amb pluges intermitents que ens obliguen a prendre una decisió, buscar allotjament a la ciutat, descansar, i si demà està millor la cosa atacar par fer els 2 ports de muntanya que ens queden: Hierro i Cebreiro.
Trobem l’ Hostal Coruña, està perfecte, molt net i en ell ens trobem amb molts ciclistes que han fet el mateix que nosaltres, la colla del Canaris que vam conéixer en el 2n dia del Camino, simpatiquíssims ells i l’altra Colla dels Xatus també.
Per la tarda podem aprofitar per fer turisme, no plou finalment i no parem de visitar llocs, és l’únic dia que disposem d’aquesta oportunitat.
La Catedral, el palau epíscopal d’en Gaudí, i el Museu de xocolata.
8/9/10, 6a Etapa: Astorga – La Laguna de Castilla, 108KMS
Sortim a les 8 i 10’ esmorzats, i al coincidir novament amb els Xatus, ens pregunten que si volem fer el final d’etapa amb ells i els diem que si, ja que després de saber que a dalt a Cebreiro són festes no tindrem lloc per dormir així que reservem on ells i comecem a tirar milles, en Pep i jo.
La cosa ha canviat, fa fred ja de bon matí a diferència dels altres dies, cal sortir abrigat.
Passem Murias de Rechivaldo, Castrillo de Polvazares just on fem una paradeta turística, cal posar atenció a aquest poble de tradició “Maragata” i està considerat com a conjunt històric-artístic. Els seus principals atractius turístics són: l'arquitectura típica i el famós "cocido de Maragato" on els seus 3 ingredients que destaquen són: caldo o sopa, cigrons i fins a 7 varietats de carns diferents.
En temps de guerra era un plat únic.
Agafem les nostres bicis de nou i tornem a enllaçar per el camí correcte, ja que ara ens havíem desviat per fer la visita a aquest poblet tan bonic. Agafem direcció Rabanal del camino on en aquest indret fem una breu paradeta a un alberg molt i molt acollidor “Nuestra senyora del Pilar”, en principi vam parar sols per segellar la credencial però crec q vaig fer el millor del dia, em vaig prendre un Cola Cao que em va fer sentir com els àngels, amb el fred que feia em va anar de primera, feia anys que no prenia aquesta beguda i per culpa del Camino, crec que m’ha creat adicció.
Seguim entre boscos d’alzines i roures i cada vegada la cosa puja més, però es fa bé, això si, la fredor cada vegada cala més dintre meu, no paro de trobar-me a ciclistes abrigant-se més i jo no tinc res més per protegir-me, així que no queda altre remei que seguir avançant per coronar i baixar tan ràpid com puguem.
M’enganxo amb ciclistes i un per l’altre fem el cim, ens piquem una mica i això fa que en un tres i no res coronem l’Alto del Hierro, estem pletòrics d’alegria, som el punt més alt de tot el traçat que portem fent en totes aquestes jornades des de Pamplona, dintre d’escasos minuts arriba en Pep, ens fem unes fotos i avall que fa pujada, tot i que aquesta es fa esperar, seguim pujant encara uns quants metres i al final arriba, jo penso que a la baixada patiré molt fred, ho aguantaré? No paro de fer-me aquesta pregunta però a la vegada tinc ganes d’enfrontar-m’hi, no ni ha per tant la veritat, hi ha una boira espessa però darrera seu intueixo un sol esplèndid, aquest ens donarà força per gairebé tota la jornada.
A la baixada no podem fer una altra breu paradeta al poblet de l’Acebo, és preciós, sembla que haguem retrocedit en el temps, surt fum de les xemeneies i dóna la sensació de calma, de desconexió del món, sembla que en moments s’hagi de posar a caure borralls de neu, els balcons de fusta, les cases adosades les unes amb les altres de planta especialment baixa i el terra del carrer estret adoquinat, impresionant, deixo enrere aquell poble amb tristesa, m’agradaria quedar-me hores, potser dies, fins que tingués ganes de marxar-ne jo mateixa.
Un cop a la gran ciutat de Pontferrada, tot i que són les festes passem ràpid, la gana apreta i em de buscar un lloc per dinar, decidim parar a dinar més endavant a Camponaraya a el “Mesón el Reloj”.
És en aquest punt que ens reenganxem amb els Xatus de Girona, just quan sortim del Mesón ens passen i nosaltres que a corre-cuita ens fiquem els cascos i intentem atrapar-los, jo ho passo malament. Tinc l’estómac massa ple com per arrencar d’aquella manera però no els volem deixar escapar, amb ells el camí fins el lloc on tenim encarregat passar la nit serà d’allò més amè i vaja que ho va ser, un fart de riure entre pedalada i pedalada, mica en mica ens anem coneixent i jo em sento molt bé entre aquesta colleta.
Per sort el camí que toca fer en aquells moments és molt planer, fins a Villafranca del Bierzo, allà la cosa ja comença endurir-se però no cap cosa, ja que jo no tinc pas necessitat d’utilitzar el plat petit, així que comencem a pujar xino-xano i quan la cosa ja es comença a disparar amb més dificultat, a uns escasos 10 kms de la Laguna de Castilla lloc on dormirem, parem a repostar, uns de cafeína, altres de teïna, sucres... Necessitem dopar-nos per fer l’últim esforç de la jornada i si pot ser prendre algo calent perquè el temps torna a pintar malament, la cosa cada vegada pinta pitjor fins que es posa a ploure, fa temps d’hivern, torna a aparèixer un xic la boira però m’encanta, com que cada vegada la pujada és més forta em faig passar el fred com puc, pedalo però avanço poc, fins que el Pep replica que prefereix pujar a peu, alguns de l’equip que em format també, sols en Joan, l’Isaac (el més jovenet) i jo no baixem fins gairebé la falda del esperat i temut O Cebreiro, és l’entrada a la província de Galícia, encara que fa estona ja sembla que hi estiguem submergits, l’accent de la gent, els paisatges, molts motius donen a pensar que estem cada vegada més a prop del nostre objectiu, cada vegada tinc les idees més clares i més quan arribem a l’alberg i ens cruspim un deliciós “bizcocho” elaborat per ells mateixos i com no un altre Cola Cao, amb la mullena i l’espera de que arribessin tots els membres de l’equip català em agafat fred, especialment el Pep, està tremolant però menja com si fes dies que no hagués engolit res, pel que comenta... Aquella coca l’ha fet reviure com els àngels.
Ens instal·lem, i després d’una dutxa ben calenta sopem, jo una sopa d’all que em treu el fred de sobre, mare meva quina escalfor, de cop m’he de començar a treure capes de roba i no sóc l’única....
L’ambient als albergs és excepcional, coneixes gent de tots els racons: de Sevilla, de Canàries, de València, de León,... Compartir amb tots ells anècdotes durant un bon àpat és d’allò més enriquidor, m’encanta!!
Abans d’anar a trencar el són els Xatus ens informen que demà acabaran la seva etapa a Palas de Rei i nosaltres decidim fer el mateix, ja que calculem que així divendres amb poques hores ens podem plantar davant Santiago com a molt tard el migdia, així que truquem a l’alberg de Palas de Rei i fem la reserva.
9/9/10, 7a Etapa La Laguna de Castilla – Palas de Rei, 104 kms
Seguim entre boscos d’alzines i roures i cada vegada la cosa puja més, però es fa bé, això si, la fredor cada vegada cala més dintre meu, no paro de trobar-me a ciclistes abrigant-se més i jo no tinc res més per protegir-me, així que no queda altre remei que seguir avançant per coronar i baixar tan ràpid com puguem.
M’enganxo amb ciclistes i un per l’altre fem el cim, ens piquem una mica i això fa que en un tres i no res coronem l’Alto del Hierro, estem pletòrics d’alegria, som el punt més alt de tot el traçat que portem fent en totes aquestes jornades des de Pamplona, dintre d’escasos minuts arriba en Pep, ens fem unes fotos i avall que fa pujada, tot i que aquesta es fa esperar, seguim pujant encara uns quants metres i al final arriba, jo penso que a la baixada patiré molt fred, ho aguantaré? No paro de fer-me aquesta pregunta però a la vegada tinc ganes d’enfrontar-m’hi, no ni ha per tant la veritat, hi ha una boira espessa però darrera seu intueixo un sol esplèndid, aquest ens donarà força per gairebé tota la jornada.
A la baixada no podem fer una altra breu paradeta al poblet de l’Acebo, és preciós, sembla que haguem retrocedit en el temps, surt fum de les xemeneies i dóna la sensació de calma, de desconexió del món, sembla que en moments s’hagi de posar a caure borralls de neu, els balcons de fusta, les cases adosades les unes amb les altres de planta especialment baixa i el terra del carrer estret adoquinat, impresionant, deixo enrere aquell poble amb tristesa, m’agradaria quedar-me hores, potser dies, fins que tingués ganes de marxar-ne jo mateixa.
Un cop a la gran ciutat de Pontferrada, tot i que són les festes passem ràpid, la gana apreta i em de buscar un lloc per dinar, decidim parar a dinar més endavant a Camponaraya a el “Mesón el Reloj”.
És en aquest punt que ens reenganxem amb els Xatus de Girona, just quan sortim del Mesón ens passen i nosaltres que a corre-cuita ens fiquem els cascos i intentem atrapar-los, jo ho passo malament. Tinc l’estómac massa ple com per arrencar d’aquella manera però no els volem deixar escapar, amb ells el camí fins el lloc on tenim encarregat passar la nit serà d’allò més amè i vaja que ho va ser, un fart de riure entre pedalada i pedalada, mica en mica ens anem coneixent i jo em sento molt bé entre aquesta colleta.
Per sort el camí que toca fer en aquells moments és molt planer, fins a Villafranca del Bierzo, allà la cosa ja comença endurir-se però no cap cosa, ja que jo no tinc pas necessitat d’utilitzar el plat petit, així que comencem a pujar xino-xano i quan la cosa ja es comença a disparar amb més dificultat, a uns escasos 10 kms de la Laguna de Castilla lloc on dormirem, parem a repostar, uns de cafeína, altres de teïna, sucres... Necessitem dopar-nos per fer l’últim esforç de la jornada i si pot ser prendre algo calent perquè el temps torna a pintar malament, la cosa cada vegada pinta pitjor fins que es posa a ploure, fa temps d’hivern, torna a aparèixer un xic la boira però m’encanta, com que cada vegada la pujada és més forta em faig passar el fred com puc, pedalo però avanço poc, fins que el Pep replica que prefereix pujar a peu, alguns de l’equip que em format també, sols en Joan, l’Isaac (el més jovenet) i jo no baixem fins gairebé la falda del esperat i temut O Cebreiro, és l’entrada a la província de Galícia, encara que fa estona ja sembla que hi estiguem submergits, l’accent de la gent, els paisatges, molts motius donen a pensar que estem cada vegada més a prop del nostre objectiu, cada vegada tinc les idees més clares i més quan arribem a l’alberg i ens cruspim un deliciós “bizcocho” elaborat per ells mateixos i com no un altre Cola Cao, amb la mullena i l’espera de que arribessin tots els membres de l’equip català em agafat fred, especialment el Pep, està tremolant però menja com si fes dies que no hagués engolit res, pel que comenta... Aquella coca l’ha fet reviure com els àngels.
Ens instal·lem, i després d’una dutxa ben calenta sopem, jo una sopa d’all que em treu el fred de sobre, mare meva quina escalfor, de cop m’he de començar a treure capes de roba i no sóc l’única....
L’ambient als albergs és excepcional, coneixes gent de tots els racons: de Sevilla, de Canàries, de València, de León,... Compartir amb tots ells anècdotes durant un bon àpat és d’allò més enriquidor, m’encanta!!
Abans d’anar a trencar el són els Xatus ens informen que demà acabaran la seva etapa a Palas de Rei i nosaltres decidim fer el mateix, ja que calculem que així divendres amb poques hores ens podem plantar davant Santiago com a molt tard el migdia, així que truquem a l’alberg de Palas de Rei i fem la reserva.
9/9/10, 7a Etapa La Laguna de Castilla – Palas de Rei, 104 kms
Ens llevem just quan comença a fer-se clar, esmorzem una miqueta sols en Pep i jo, els Xatus els costa de matinar i coincidim amb ells just quan nosaltres ja tenim tot l’equipatge a les alforges, volem començar tranquil·lament perquè encara tenim 2 kms durillus per davant de pujada fins dalt el cim i després ens espera un puja baixa constant.
Comencem amb l’idea de que aviat ens enganxaran. Però això no passa.
Un cop a dalt O Cebreiro voldríem aturar-nos estona, són les festes del poble, però està tan minat de gent, i medis de transport que no ens deixen circular amb les bicis per on hi ha tota la festa, paradetes, xiringuitus,... Si ho haguéssim sabut hauríem esmorzat aquí dalt però un altre dia serà. Comencem a baixar, perdem desnivell amb molta facilitat amb la bici per recuperar-lo de nou fent un altre Alto, aquest cas el del Poio.
A partir d’aquest moment ja gairebé ho tenim guanyat això, baixem directes fins Triacastela, amb una pendent impressionant, a cada curba freno, tinc por de sortir-me de la carretera, baixem a màxima velocitat, disfrutem com camells en veure que els kilòmetres passen com xurros.
A baix Triacastela, ja tornem a tenir gana i fem una important parada, en aquestes que des de dintre el bar estan veiem passar 5 ciclistes vestits de vermell, són els Xatus!!
Dintre d’uns 10’ decidim tornar-nos a posar en marxa i se’ns fa molt pesat el tram que toca fins a Puertomarín on dinem. Abans passem per Sarria però no parem enlloc, es un constant puja i baixa i potser ens manca motivació en aquelles hores de migdia, no ho sé.
Poc abans d’arribar a Puertomarín ens crida molt l’atenció l’embassament anomenat Belesar que prové del cautelós Miño, ens adonem que hi ha restes de pareds les quals són restes de l’antic Puertomarín el qual va ésser anegat per les aigües del modern pantà anomenat fa poc.
El poble nou es va edificar a la part dreta del Miño y va ser inaugurat el 1962, en ell podem contemplar els monuments més rellevants de l’antiga població que van ser traslladats allà pedra per pedra, motiu que justifica que durant el nostre dinar en Pep li cridés l’atenció que vàries pedres de l’iglesia estaven enumerades.
Abandonem el poble per la passarel·la del embassament direcció a Gónzar.
Portem tota la diada fent carretera on passat aquest punt ens indiquen que em de seguir per una pista asfaltada però agrícola on comencem a trobar-nos els primers eucaliptus de la zona, albergs amb gent descansant a fora i disfrutan del solet que està caient en aquelles hores de la tarda.
Pedalem sense pressa perquè ens queda poquet per arribar a Palas de Rei, de sobte sorpresa, sentim rebombori per darrere i ens sorprenen els Gironins, nosaltres creiem que ja deuria fer estona que haurien arribat al final d’etapa, així que de nou un per l’altre i explicant-nos anècdotes del dia, sense donar-nos compte ens plantem davant l’alberg on farem nit tots plegats.
Cal remarcar que estem saltant d’alegria, ens queda un dia, pocs kilòmetres... Nois, nois, noooois... S’olora flaira de mariscada!!!
Comencem amb l’idea de que aviat ens enganxaran. Però això no passa.
Un cop a dalt O Cebreiro voldríem aturar-nos estona, són les festes del poble, però està tan minat de gent, i medis de transport que no ens deixen circular amb les bicis per on hi ha tota la festa, paradetes, xiringuitus,... Si ho haguéssim sabut hauríem esmorzat aquí dalt però un altre dia serà. Comencem a baixar, perdem desnivell amb molta facilitat amb la bici per recuperar-lo de nou fent un altre Alto, aquest cas el del Poio.
A partir d’aquest moment ja gairebé ho tenim guanyat això, baixem directes fins Triacastela, amb una pendent impressionant, a cada curba freno, tinc por de sortir-me de la carretera, baixem a màxima velocitat, disfrutem com camells en veure que els kilòmetres passen com xurros.
A baix Triacastela, ja tornem a tenir gana i fem una important parada, en aquestes que des de dintre el bar estan veiem passar 5 ciclistes vestits de vermell, són els Xatus!!
Dintre d’uns 10’ decidim tornar-nos a posar en marxa i se’ns fa molt pesat el tram que toca fins a Puertomarín on dinem. Abans passem per Sarria però no parem enlloc, es un constant puja i baixa i potser ens manca motivació en aquelles hores de migdia, no ho sé.
Poc abans d’arribar a Puertomarín ens crida molt l’atenció l’embassament anomenat Belesar que prové del cautelós Miño, ens adonem que hi ha restes de pareds les quals són restes de l’antic Puertomarín el qual va ésser anegat per les aigües del modern pantà anomenat fa poc.
El poble nou es va edificar a la part dreta del Miño y va ser inaugurat el 1962, en ell podem contemplar els monuments més rellevants de l’antiga població que van ser traslladats allà pedra per pedra, motiu que justifica que durant el nostre dinar en Pep li cridés l’atenció que vàries pedres de l’iglesia estaven enumerades.
Abandonem el poble per la passarel·la del embassament direcció a Gónzar.
Portem tota la diada fent carretera on passat aquest punt ens indiquen que em de seguir per una pista asfaltada però agrícola on comencem a trobar-nos els primers eucaliptus de la zona, albergs amb gent descansant a fora i disfrutan del solet que està caient en aquelles hores de la tarda.
Pedalem sense pressa perquè ens queda poquet per arribar a Palas de Rei, de sobte sorpresa, sentim rebombori per darrere i ens sorprenen els Gironins, nosaltres creiem que ja deuria fer estona que haurien arribat al final d’etapa, així que de nou un per l’altre i explicant-nos anècdotes del dia, sense donar-nos compte ens plantem davant l’alberg on farem nit tots plegats.
Cal remarcar que estem saltant d’alegria, ens queda un dia, pocs kilòmetres... Nois, nois, noooois... S’olora flaira de mariscada!!!
10/9/10, 8a Etapa, Palas de Rei - Santiago de Compostela, 60kms
“Taxi, taxii, taxi… “ Si si, aquest és el meu despertador, la veritat es que ratlla bastant, més d’algun me l’hauria estampit contra el meu capçal del llit...
Ahir vam decidir que al ser l’últim dia s’hauria de matinar de valent i em van deixar portar la veu cantant com a membre femení de l’equip, jo disposava de majoria absoluta.
Esmorzem i toquem el 2 ben engalanats com podreu veure en les fotos.
Aquests Xatus no es deixen cap detall, volen arribar a Santiago i impressionar al màxim a les seves famílies que ja els estan esperant. Nosaltres cridem una mica l’atenció allà el mig de tan vermell, però ens hi sentim molt bé, tantes hores junts...
Comencem ben abrigats i no parem fins al poble d’Arzua, allà ja em comencen a sobrar algunes peces de roba, però no em quedo amb màniga curta fins després d’haver esmorzat en un bar que la veritat, la higiene brillava per la seva absència, no escriuré noms però deixava bastant que desitjar aquell nefast servei...
Avui també portem tota l’estona fent carretera i els kilòmetres avances que dóna gust però parlant parlant decidim que just abans de que ens faltin uns 30 kms per arribar a port ens submergirem per els autèntics boscos d’eucaliptus bàsicament per endinsar-nos dins el caliu que desprenen la gran afluència de pelegrins que transcorre per la zona.
Aquests ens obren pas amb cara de felicitat i cridant-nos: “¡¡Buen Camino!!”...
“¡¡Buen Camino!!” Els hi contestàvem nosaltres.
De tant en tant ens trobem amb pujades curtes però intenses i no parem de repetir-nos “La última, aquesta és la definitiva...” i així successivament fins arribar a l’esperat Monte del Gozo, un dels Xatus, en Jordi m’explica que va veure en un reportatge que superat el Gozo ja tenies Santiago als teus peus i així va ser.
A mi però, em costa avançar amb velociat per aquells camins amb tanta gent per el mig, tinc por d’atropellar-ne algun i decideixo
quedar-me al darrere i seguir el meu ritme.
Segellem a l’Ermita de San Marcos del Gozo i esperem a la resta del grup que han pujat a dalt al cim a fer-se unes fotos, nosaltres no tenim ganes de pujar dalt de l’estructura metàl·lica (monument).
Continuem i ja està aquí davant nostre el destí, la meta, com ni vulgueu dir, tants dies pedalant, hores de calor, fred, pluja, el vent de Palència, cansament, set... I que jo en moltes ocasions havia arribat a pensar que al no disposar de dies, no podríem arribar a davant la Catedral de Santiago. Sobretot el pitjor dia d’aquestes 8 etapes per mi va ser el dia que ens vam quedar a Astorga, allà em pensava que ens quedàvem i per sort el destí va canviar per bé fins que em pogut arribar per el nostre propi peu a Santiago.
Són les 13’30 just quan ens plantem a la Plaça, és impressionant l’arribada, les famílies dels Gironins allà esperant-los i nosaltres també per uns moments ens varem sentir de la família. Fotos, abraçades i demés fins que vam anar a celebrar la nostra merescuda victòria en Pep i jo, això si després de desfer-nos de la bici, la vam facturar.
Havent dinat vam anar a recollir la Compostel·lana, després de fer més d’una hora de cua i etc, etc, aquestes han estat les nostres vacances, curtes però intenses.
Tornem a casa amb ganes de tornar a emprendre, algun
dia de nou el camí...
Ahir vam decidir que al ser l’últim dia s’hauria de matinar de valent i em van deixar portar la veu cantant com a membre femení de l’equip, jo disposava de majoria absoluta.
Esmorzem i toquem el 2 ben engalanats com podreu veure en les fotos.
Aquests Xatus no es deixen cap detall, volen arribar a Santiago i impressionar al màxim a les seves famílies que ja els estan esperant. Nosaltres cridem una mica l’atenció allà el mig de tan vermell, però ens hi sentim molt bé, tantes hores junts...
Comencem ben abrigats i no parem fins al poble d’Arzua, allà ja em comencen a sobrar algunes peces de roba, però no em quedo amb màniga curta fins després d’haver esmorzat en un bar que la veritat, la higiene brillava per la seva absència, no escriuré noms però deixava bastant que desitjar aquell nefast servei...
Avui també portem tota l’estona fent carretera i els kilòmetres avances que dóna gust però parlant parlant decidim que just abans de que ens faltin uns 30 kms per arribar a port ens submergirem per els autèntics boscos d’eucaliptus bàsicament per endinsar-nos dins el caliu que desprenen la gran afluència de pelegrins que transcorre per la zona.
Aquests ens obren pas amb cara de felicitat i cridant-nos: “¡¡Buen Camino!!”...
“¡¡Buen Camino!!” Els hi contestàvem nosaltres.
De tant en tant ens trobem amb pujades curtes però intenses i no parem de repetir-nos “La última, aquesta és la definitiva...” i així successivament fins arribar a l’esperat Monte del Gozo, un dels Xatus, en Jordi m’explica que va veure en un reportatge que superat el Gozo ja tenies Santiago als teus peus i així va ser.
A mi però, em costa avançar amb velociat per aquells camins amb tanta gent per el mig, tinc por d’atropellar-ne algun i decideixo
quedar-me al darrere i seguir el meu ritme.Segellem a l’Ermita de San Marcos del Gozo i esperem a la resta del grup que han pujat a dalt al cim a fer-se unes fotos, nosaltres no tenim ganes de pujar dalt de l’estructura metàl·lica (monument).
Continuem i ja està aquí davant nostre el destí, la meta, com ni vulgueu dir, tants dies pedalant, hores de calor, fred, pluja, el vent de Palència, cansament, set... I que jo en moltes ocasions havia arribat a pensar que al no disposar de dies, no podríem arribar a davant la Catedral de Santiago. Sobretot el pitjor dia d’aquestes 8 etapes per mi va ser el dia que ens vam quedar a Astorga, allà em pensava que ens quedàvem i per sort el destí va canviar per bé fins que em pogut arribar per el nostre propi peu a Santiago.
Són les 13’30 just quan ens plantem a la Plaça, és impressionant l’arribada, les famílies dels Gironins allà esperant-los i nosaltres també per uns moments ens varem sentir de la família. Fotos, abraçades i demés fins que vam anar a celebrar la nostra merescuda victòria en Pep i jo, això si després de desfer-nos de la bici, la vam facturar.
Havent dinat vam anar a recollir la Compostel·lana, després de fer més d’una hora de cua i etc, etc, aquestes han estat les nostres vacances, curtes però intenses.
Tornem a casa amb ganes de tornar a emprendre, algun
dia de nou el camí...
miércoles, 15 de septiembre de 2010
CAMIN REIAU - EN 2 ETAPES - 75 + 75 = 150KMS
Bé, un cop tornada a la normalitat aprofito per escriure la crònica que us vaig prometre. 4 línies del que varen ser les meves vacances.
Tal com us vaig explicar, 5 dies vam estar-nos per la Vall d’Aràn, de poble en poble, crec q els vaig veure tots!!
Divendres 27 arribem a Vielha, dissabte en Pep participa a la cursa de “Les Escales” i diumenge tots 2 participem a la Mitja Marató –Cursa i caminada dels 15 pobles- la qual us en faig cinc cèntims a l’anterior entrada del meu blog.
Anem a parlar del CAMIN REIAU:
Fa temps tenia ganes de fer-lo i aquesta va ser una bona oportunitat al conèixer la Lola, la directora d’aquest “producte” i la màxima organitzadora ara per ara de la cursa dels 15 pobles.
Ella em va assessorar, em va donar molt suport facilitant-me així la meva tasca, ja que li interessava molt tan a ella com els seus companys de treball que jo realitzés el recorregut en 2 jornades, sóc la 1a en fer-ho. Possiblement aquest recorregut que tan recomano que feu si podeu, en etapes això si per poder disfrutar-lo millor, sigui en un futur un Ultra Trail de la Vall d’Aràn.
Així doncs comencem dilluns de matinada des de Vielha, amb l’ajuda d’un GPS que m’ha deixat un amic per poder fer totes les etapes sense perdre’m, ja que l’inconvenient que comporta el CAMIN és que no està senyalitzat, exceptuant algun tramet que si, fa poc al recuperar el sender s’ha senyalitzat.
Us poso els pobles de les primeres 5 etapes que vaig recòrrer en gairebé 13h el dilluns:
1a etapa, 15’5kms:
Vielha, Escunahu, Casarilh, Garòs, Arties, Salardú, Tredós, Cap d’Aràn, Tredós, i Salardú. (15’5kms acumulats).
2a etapa, 12’5kms:
Salardú, Pojo, Parking Tanau, Parking Orri, Beret i Montgarri. (28kms acumulats).
Etapa en +desnivell + de la jornada i que personalment m’ha agradat més, sobretot per el paisatge on es desenvolupa, cal destacar que Montgarri amb +altitud de la Vall.
3a etapa,16’4kms:
Montgarri, Beret, Bagergue, Unha, Gessa i Arties (44’4kms acumulats).
4a etapa, 12’4kms:
Arties, Garós, Casarilh, Betren, Vielha, Vilac, Mont i Montcorbau (56’8kms acumulats).
5a etapa, 18’2kms:
Montcorbau,Betlan, Vila, Aubert, Arrós, Pnt d’Arròs, Begós, Benós, Arró, Vilamós (Baish), St. Miquèu, Vilamós, Arres de Sus i Arres de Jos. (75kms acumulats).
A Arres de Jos és on tenia decidit fer nit per el principal motiu de que estava a mig CAMIN.
Mai havia dormit en una casa rural i aquesta va ser la primera vegada, a la “Casa d’Hera Hont”, casa de la font, a Arres de Jos eren festes i van convidar-nos per si voliem anar a ballar un cop sopats... Jo ja l’havia ballat prou de dia, el passat cap de setmana i tocava descansar perquè demà m’esperava una altra tanda.
Així que vam sopar com un parell d’afamats desesperats, ho recordaré durant força temps, deixàvem els plats nets com una patena.
Que bé em va sentar aquell tiberi, renoi, poder menjar com Déu mana després d’una jornada a base de barretes, gels i batuts de proteïnes i minerals.
Durant el sopar ens truquem amb la Lola i com que el Pep no es veu amb cor de poder-me acompanyar corrent l’endemà. Doncs m’informa la Lola que el primer tram el faré sola, són uns 16 kms, no tinc problemes, doncs amb el GPS em sento segura.
Després em comenta que en Ricard Novell un bon amic seu, m’esperarà a Canejan i farà un bon tros amb mi fins trobar-nos amb en Miguel a Bausen, que aquest em farà de llebre fins arribar a Vielha.
6a etapa, 15’5kms:
Arres de Jos, Bossóst, Les, Lauadèr, Pontaut i Canejan. (15’5kms acumulats).
7a etapa, 12’8kms:
Canejan, Moron, Era Mòla, Bordius, Cabana de Conilha i Refugi d’Hera Honeria. (28’3kms acumulats).
8a etapa, 13’9kms:
Ref. Hera Honeria, Pradet, St. Joan de Toràn, Porcingles, Canejan, Pontaut i Bausen. (42’2kms acumulats).
9a etapa, 14’1kms:
Bausen, Borda Piròla (crotze a Les), Depòsit (Crotze a Les) i Bossòst. (56’30kms).
10 etapa, 18’7kms:
Bossòst, Era Bordeta, Es Bòrdes, Pònt d’Arròs, Pònt d’Aubert, Gausac, Casau i Vielha. (75kms acumulats).
Els 75kms d’avui no sé si serà per el cansament acumulat, el ritme + fort que em marcat o no sé quin motiu que els he trobat molt + durs que els d’ahir.
Tot i tenir en general sempre bon camí, gens tècnic,... Les etapes d’ahir eren més trencadores, a part de la 2a etapa que puges fins dalt els Plans de Beret, tota la resta era un constant puja/baixa i forces llocs planers per poder córrer de forma seguida i fer kms de forma ràpida.
Les etapes del 2n dia, la primera part que vaig sola, començo amb un fort descens i just abans d’arribar a Bossòst tinc molts kms planers per poder córrer molt bé fins poc abans del poble de Canejan.
Allà m’espera en Ricard, plego el GPS, ja no em farà falta, ell seria capaç de fer el CAMIN amb els ulls clucs.
M’ensenya la part més primitiva d’aquesta travessa, boscos i senders que fins fa poc sols eren trepitjats per pastors, caçadors i ossos. Senders que s’han recuperat fa poc, invertint-hi moltes hores de feina tot desbrossant-los.
Em comenta que la seva intenció és acompanyar-me fins a Canejan altra vegada, ja que aquesta és la zona més perdedora de tot el que porto fet i de tot el que em falta fer. Sorprenentment un cop a Canejan diu que es troba amb ganes de seguir-me acompanyant fins Bausen i fer tota la volta a la Vall de Carlac, el sol apreta i toca fer una bona pujada, així que em ve de cine que m’acompanyi un tros mes.
Després, un cop tornem a passar per Bausen allà ens espera en Miguelito, no tardo gaire en donar-me compte que és un altre edicte del món de l’ultra fons, ens avenim molt ja que els kms passen sense donar-me compte tot parlant de curses i futurs reptes... En Ricard, altra vegada decideix continuar corrent al nostre costat fins a Bossòst. Si ja dic jo que això enganxa, a la que proves el “verí” quedes atrapat per sempre.
Continuem amb en Miguelito i l’assistència del Pep a cada poble, ens va seguint amb el cotxe i ens obsequia bons avituallaments, bàsicament cafeïna.
De sobte, quina sorpresa!! Apareixen un parell de gossos i la seva mestressa al darrere, la Lola, que arriba tota eufòrica corrent, no es vol perdre l’arribada i també s’ofereix a fer-me de llebre fins l’arribada.
Corro amb més energia que mai de d’il·lusió i l’eufòria al veure que estic a punt d’aconseguir el primer dels reptes d’aquestes vacances.
Abans però, em queda un repetxonet, just quan veiem Vielha, toca pujar, a Casau. I quina gràcia, ens torna a esperar en Ricard, ell viu allà i vol fer els últims kms amb nosaltres. Amb la tonteria comenta:
“...havia de fer sols 12 kms i he acabat fent-ne 42...”.
Final d’etapa, 75kms acumulats + els 75kms d’ahir sumen 150kms.
Gràcies a tot l’equip que m’ha donat suport en el CAMIN REIAU, espero poder-lo tornar a córrer altra vegada però d’una tirada. Ja tinc candidats que no s’ho volen perdre i sobretot, que s’arribi a organitzar en un futur com a Ultra de la Vall d’Aràn.
Penso que tindria una molt bona acollida perquè la zona s’ho val.
Tal com us vaig explicar, 5 dies vam estar-nos per la Vall d’Aràn, de poble en poble, crec q els vaig veure tots!!
Divendres 27 arribem a Vielha, dissabte en Pep participa a la cursa de “Les Escales” i diumenge tots 2 participem a la Mitja Marató –Cursa i caminada dels 15 pobles- la qual us en faig cinc cèntims a l’anterior entrada del meu blog.
Anem a parlar del CAMIN REIAU:
Fa temps tenia ganes de fer-lo i aquesta va ser una bona oportunitat al conèixer la Lola, la directora d’aquest “producte” i la màxima organitzadora ara per ara de la cursa dels 15 pobles.
Ella em va assessorar, em va donar molt suport facilitant-me així la meva tasca, ja que li interessava molt tan a ella com els seus companys de treball que jo realitzés el recorregut en 2 jornades, sóc la 1a en fer-ho. Possiblement aquest recorregut que tan recomano que feu si podeu, en etapes això si per poder disfrutar-lo millor, sigui en un futur un Ultra Trail de la Vall d’Aràn.
Així doncs comencem dilluns de matinada des de Vielha, amb l’ajuda d’un GPS que m’ha deixat un amic per poder fer totes les etapes sense perdre’m, ja que l’inconvenient que comporta el CAMIN és que no està senyalitzat, exceptuant algun tramet que si, fa poc al recuperar el sender s’ha senyalitzat.
Us poso els pobles de les primeres 5 etapes que vaig recòrrer en gairebé 13h el dilluns:
1a etapa, 15’5kms:
Vielha, Escunahu, Casarilh, Garòs, Arties, Salardú, Tredós, Cap d’Aràn, Tredós, i Salardú. (15’5kms acumulats).
2a etapa, 12’5kms:
Salardú, Pojo, Parking Tanau, Parking Orri, Beret i Montgarri. (28kms acumulats).
Etapa en +desnivell + de la jornada i que personalment m’ha agradat més, sobretot per el paisatge on es desenvolupa, cal destacar que Montgarri amb +altitud de la Vall.
3a etapa,16’4kms:
Montgarri, Beret, Bagergue, Unha, Gessa i Arties (44’4kms acumulats).
4a etapa, 12’4kms:
Arties, Garós, Casarilh, Betren, Vielha, Vilac, Mont i Montcorbau (56’8kms acumulats).
5a etapa, 18’2kms:
Montcorbau,Betlan, Vila, Aubert, Arrós, Pnt d’Arròs, Begós, Benós, Arró, Vilamós (Baish), St. Miquèu, Vilamós, Arres de Sus i Arres de Jos. (75kms acumulats).
A Arres de Jos és on tenia decidit fer nit per el principal motiu de que estava a mig CAMIN.
Mai havia dormit en una casa rural i aquesta va ser la primera vegada, a la “Casa d’Hera Hont”, casa de la font, a Arres de Jos eren festes i van convidar-nos per si voliem anar a ballar un cop sopats... Jo ja l’havia ballat prou de dia, el passat cap de setmana i tocava descansar perquè demà m’esperava una altra tanda.
Així que vam sopar com un parell d’afamats desesperats, ho recordaré durant força temps, deixàvem els plats nets com una patena.
Que bé em va sentar aquell tiberi, renoi, poder menjar com Déu mana després d’una jornada a base de barretes, gels i batuts de proteïnes i minerals.
Durant el sopar ens truquem amb la Lola i com que el Pep no es veu amb cor de poder-me acompanyar corrent l’endemà. Doncs m’informa la Lola que el primer tram el faré sola, són uns 16 kms, no tinc problemes, doncs amb el GPS em sento segura.
Després em comenta que en Ricard Novell un bon amic seu, m’esperarà a Canejan i farà un bon tros amb mi fins trobar-nos amb en Miguel a Bausen, que aquest em farà de llebre fins arribar a Vielha.
6a etapa, 15’5kms:
Arres de Jos, Bossóst, Les, Lauadèr, Pontaut i Canejan. (15’5kms acumulats).
7a etapa, 12’8kms:
Canejan, Moron, Era Mòla, Bordius, Cabana de Conilha i Refugi d’Hera Honeria. (28’3kms acumulats).
8a etapa, 13’9kms:
Ref. Hera Honeria, Pradet, St. Joan de Toràn, Porcingles, Canejan, Pontaut i Bausen. (42’2kms acumulats).
9a etapa, 14’1kms:
Bausen, Borda Piròla (crotze a Les), Depòsit (Crotze a Les) i Bossòst. (56’30kms).
10 etapa, 18’7kms:
Bossòst, Era Bordeta, Es Bòrdes, Pònt d’Arròs, Pònt d’Aubert, Gausac, Casau i Vielha. (75kms acumulats).
Els 75kms d’avui no sé si serà per el cansament acumulat, el ritme + fort que em marcat o no sé quin motiu que els he trobat molt + durs que els d’ahir.
Tot i tenir en general sempre bon camí, gens tècnic,... Les etapes d’ahir eren més trencadores, a part de la 2a etapa que puges fins dalt els Plans de Beret, tota la resta era un constant puja/baixa i forces llocs planers per poder córrer de forma seguida i fer kms de forma ràpida.
Les etapes del 2n dia, la primera part que vaig sola, començo amb un fort descens i just abans d’arribar a Bossòst tinc molts kms planers per poder córrer molt bé fins poc abans del poble de Canejan.
Allà m’espera en Ricard, plego el GPS, ja no em farà falta, ell seria capaç de fer el CAMIN amb els ulls clucs.
M’ensenya la part més primitiva d’aquesta travessa, boscos i senders que fins fa poc sols eren trepitjats per pastors, caçadors i ossos. Senders que s’han recuperat fa poc, invertint-hi moltes hores de feina tot desbrossant-los.
Em comenta que la seva intenció és acompanyar-me fins a Canejan altra vegada, ja que aquesta és la zona més perdedora de tot el que porto fet i de tot el que em falta fer. Sorprenentment un cop a Canejan diu que es troba amb ganes de seguir-me acompanyant fins Bausen i fer tota la volta a la Vall de Carlac, el sol apreta i toca fer una bona pujada, així que em ve de cine que m’acompanyi un tros mes.
Després, un cop tornem a passar per Bausen allà ens espera en Miguelito, no tardo gaire en donar-me compte que és un altre edicte del món de l’ultra fons, ens avenim molt ja que els kms passen sense donar-me compte tot parlant de curses i futurs reptes... En Ricard, altra vegada decideix continuar corrent al nostre costat fins a Bossòst. Si ja dic jo que això enganxa, a la que proves el “verí” quedes atrapat per sempre.
Continuem amb en Miguelito i l’assistència del Pep a cada poble, ens va seguint amb el cotxe i ens obsequia bons avituallaments, bàsicament cafeïna.
De sobte, quina sorpresa!! Apareixen un parell de gossos i la seva mestressa al darrere, la Lola, que arriba tota eufòrica corrent, no es vol perdre l’arribada i també s’ofereix a fer-me de llebre fins l’arribada.
Corro amb més energia que mai de d’il·lusió i l’eufòria al veure que estic a punt d’aconseguir el primer dels reptes d’aquestes vacances.
Abans però, em queda un repetxonet, just quan veiem Vielha, toca pujar, a Casau. I quina gràcia, ens torna a esperar en Ricard, ell viu allà i vol fer els últims kms amb nosaltres. Amb la tonteria comenta:
“...havia de fer sols 12 kms i he acabat fent-ne 42...”.
Final d’etapa, 75kms acumulats + els 75kms d’ahir sumen 150kms.
Gràcies a tot l’equip que m’ha donat suport en el CAMIN REIAU, espero poder-lo tornar a córrer altra vegada però d’una tirada. Ja tinc candidats que no s’ho volen perdre i sobretot, que s’arribi a organitzar en un futur com a Ultra de la Vall d’Aràn.
Penso que tindria una molt bona acollida perquè la zona s’ho val.
miércoles, 1 de septiembre de 2010
CAMIN REIAU - 150KMS
Miguel, Lola i jo
Sortida cursa 15 pobles, Pep i jo.Hola, us faig una breu introducció d'aquesta aventura per la Vall d'Aran.
Quan acabi les vacances us faig la crònica sencera de tot el que va passar des del divendres 27 al dimecres 1 de setembre.
Ara sols unes quantes fotos, unes quantes paraules directes del meu cor de la gran satisfacció, alegria, eufòria, etc, etc que tinc dins meu!!
Per començar aquestes vacances no està gena malament, anem a la Val d'Aràn divendres per començar-nos ja ambientar, sobretot jo perquè m'espera feina de la bona.
Em vaig proposar fer la ruta del CAMIN REIAU en 2 etapes de 75kms cadascuna que sumades són 150kms i 12.000 metres de desnivell acumulat + la cursa dels 15 pobles que es va dur a terme el diumenge, una mitja marató de muntanya amb 1500m de desnivell acumulat on vaig fer un discret resultat de 2h38', quedant 7a.
Dilluns de matinada comencem en Pep i jo el repte, de Vielha a Arres de Jos, 75kms que els fem amb unes 13 horetes i dimarts 75kms + de Ares de Jos fins altra vegada a Vielha, comptant com a suport logístic amb en pep, i com a llebres: Ricard, Miguel i Lola, tots ells fantàstics i que entre tots plegats lluitarem per què el dia de demà també podem disfrtar aquest CAMIN REIAU com a ultra.... Com bé us he avançat abans, prometo crònica d'aquest gesta per la bonica Vall d'Aràn.
Que acabeu de passar unes bones vacances!!
sábado, 14 de agosto de 2010
MONTE PERDIDO EXTREM
PINETA – ESPUGUETTES – PINETA
Aquí va la crònica del que en un principi havia de ser la ruta del Monte Perdido Extrem de 45’3kms...
Finalment no va poder ser possible i es va convertir en un bon entreno de 32kms.
Marxem de Manresa en Pep, Sergi Cebrian i una servidora direcció Bielsa per pernoctar un parell de nits al bonic refugi de Pineta on ens vam sentir molt ben acollits.
Sopem eufòricament (tot explicant-nos anècdotes divertides, batalletes i demés).
Després del bon àpat en Sergi que és l’únic que s’ha comprat el forfait per fer la travessa “Non stop” i nosaltres volem fer-la però per lliure, sense haver de segellar als refugis, ens disposem a escoltar les breus explicacions i grans recomanacions que ens fan molt amablement els guardes del refugi (briefing).
Observem el mapa de la travessa i comentem els llocs que caldrà tenir espacial precaució, per la neu, per passos tècnics, aeris, etc.
Anem a dormir d’hora, no aconsegueixo descansar massa massa bé i quan ho aconsegueixo el “Bichillo” em demana si tinc calor??
(Bichillo runners, equip Canari el qual pertany actualment en Pep).
Serà la calor, els nervis? No descanso molt bé però si que em llevo amb suficients forces com per emprendre l’aventura, li tinc moltes ganes i a més a més l’entorn on es desenvolupa la prova realment promet.
Esmorzem i a les 7 menys quart sortim, pim pam pim pam sols correm uns 2 kms per la vora del riu Cinca, passem per 2 zones d’acampada i just quan el meu altímetre assoleix la fita dels 1800m agafem el sender de més a l’esquera per anar zigazejant constantment fins dalt el Balcó de Pineta. Quines vistes més espectaculars, cascades per tots cantons envoltats de crits de marmota.
Seguin el traçat que ens fa vorejar el llac de Pineta, inclús en algun moment passem per sobre seu, ja que està encara glaçat gairebé el total de la seva magnitud, és una zona molt bonica on no descarto tornar-hi i passar-hi alguna nit, realment ha de ser massa dormir allà dalt sota les estrelles al costat del gran Món Perdut: IM-PRES-SIO-NANT!!
Passem alguns trams de neu i pugem la dura costa de la Forqueta de Tuca Roya, on a dalt s’obre un gran portal amb el refugi lliure al bell mig del camí per on em d’accedir amb el mateix nom.
Ara toca baixar, clar, ja portem estona guanyant desnivell positiu i cal descendir, la cosa ja veig que no va bé:
En Sergi va sobrat de forces, jo vaig força bé però sempre reservant perquè encara queda molta tirada i en Pep no fa bona cara, quan té oportunitat no para de repetir-me que va per sobre a les seves actuals possibilitats, no té gana només set.
Baixem molt lents, massa per els pocs kms que portem!!
Un cop baix seguim serpentejant per bon camí a la Vall d’Estaubé, tornem a guanyar força desnivell, una mica més del que tocaria en realitat ja que sense donar-nos compte ens em sortit del track, en Sergi ens informa de que havíem de seguir per el senderó de més amunt.
Amunt que fa pujada, fins a Hourquette d’Alans, igual o pitjor que abans, en Sergi fa estona que espera i quan jo arribo em giro i m’adóno altra vegada que en Pep no ho està passant pas bé, baixem cap al refugi des Espuguettes on ja portem més de 5 hores i sols 16kms.
Just quan decidim continuar és quan fem un cop de cap, jo fa hores que no paro de calcular: “aquest ritme pillarem moltes hores de nit, si de dia costa baixar les baixades tècniques no veiguis de nit, i lo pitjor! Potser quan ens quedi poc per completar el recorregut hi ha un pas xungo de veritat i encara ens em de fer enrere... i mil històries més...”. I quan en Pep em recorda que comença a sentir molèstia a l’esquena em plantejo tornar enrere, desfer tot lo que havíem fet, va ser la millor solució, encara que ho deia i no m’ho creia.
Ens vam despedir d’en Sergi, nosaltres ja estàvem tornant que jo encara no em sabia avenir que m’hagués fet enrere podent completar la ruta, però sé que vaig fer ben fet.
Finalment en Sergi va poder anar a per totes i nosaltres a gaudir de l’entorn.
Primer xino-xano, jo amb cara de pena i pomes agres tornem altra vegada a dalt el balcó de la Hourquette on hi fem una mega parada que gairebé obligo a en Pep a que mengi algo consistent, amb la tonteria portem ja 6 hores i fora d’una barreta no ha menjat res més.
A davant tenim unes vistes impactants, veig tota la pujada que en teoria hauriem d’està fent en aquells moments fins al Refugi des Serradets a just 100 metres de la Brecha de Roldán: “... me n’han parlat tantes vegades...”, em tenia encuriosida com seria el famós circ de Gavarnier, etc, etc. Llocs que no he pogut disfrutar amb els meus propis ulls però que queden pendents per una altra ocasió.
Bé, deixant els remordiments per un altre dia i amb forces renovades tornem cap al Refugi lliure de Tuca Roya, abans però, tornant a fer la dura pujada entre neu, pedra relliscosa i molta calor aprofito per refrescar-me el cap amb neu fresqueta.
A dalt, tornem a disfrutar del llac de Pineta, just a sota els nostres peus, amb un blau intens al costat de la neu blanca, sembla més bonic de mig de dia. Aprofitem per fer-hi peuets i descarregar cames. La sol.litud d’aquell moment no té preu.
Descendim per sota el balcó de Pineta fins a tornar a trobar la pista de baix de tot, vora el riu, on ens durà altra vegada al refugi.
Fem càlculs de l’hora possible en que pot arribar el Sergi, un cop dutxats a plena fresca de la tarda vespre, a fora, quan de sobte surt d’entre les mates un noi tot esperitat, semblava que s’acabava el món! Era ell... 13hores 30! Va fer una bona travessa, sort que ell va poder fer la seva i nosaltres també, cadascú va viure-ho de diferent manera i no em penedeixo haver hagut de recular, un altre dia serà, el camí segueix el mateix lloc i queden molts dies encara per davant.
Total 12 hores i 32kms.
Fins la propera, que segurament serà el Camí Reieu a finals d’agost en 2 etapes!!
Bones vacances!!
miércoles, 4 de agosto de 2010
Marta Prat va dominar el primer Trail de l´Emmona
Marta Prat va dominar el primer Trail de l´Emmona 18:56
REDACCIÓ MANRESA
La manresana Marta Prat va erigir-se en protagonista femenina de la primera edició del Trail de l'Emmona, una marxa de resistència de 104 km i 10.000 metres de desnivell per la comarca del Ripollès que va organitzar la UE Sant Joan de les Abadesses. Prat va fer el recorregut amb un temps de 18 h 27' 39'', seguida de Mariona Massanés i Natàlia Legey. Pel que fa als nois, Jordi Martín, Marc Carós i Dani Balleteros van arribar amb el mateix temps de 14h 11' 12''. Van poder acabar 54 participants dels 87 que van prendre la sortida.
REDACCIÓ MANRESA
La manresana Marta Prat va erigir-se en protagonista femenina de la primera edició del Trail de l'Emmona, una marxa de resistència de 104 km i 10.000 metres de desnivell per la comarca del Ripollès que va organitzar la UE Sant Joan de les Abadesses. Prat va fer el recorregut amb un temps de 18 h 27' 39'', seguida de Mariona Massanés i Natàlia Legey. Pel que fa als nois, Jordi Martín, Marc Carós i Dani Balleteros van arribar amb el mateix temps de 14h 11' 12''. Van poder acabar 54 participants dels 87 que van prendre la sortida.
martes, 27 de julio de 2010
I TRAIL DE L'EMMONA
DADES TÈCNIQUES DE LA CARRERA:Distància: 103,871 km
Desnivell + (pujada): 4.927’76 metres
Desnivell - (baixada): 5.077’94 metres
Desnivell Acumulat (+ i -): 10.005,7 metres
Alçada màxima del Trail: 1888,18 metros (Coll de Coma Ermada km 53,449)
Fa pocs dies després de córrer l'Olla de Núria us vaig prometre més noticies del Ripollès, aquí comença la meva aventura:
Dissabte 24, a les 17h de la tarda sortim des de St. Joan de les Abadesses direcció Ripoll. Sortim a un ritme força alt ja que el terreny ho permet però jo ja estic fent la suada del segle, fa força calor, sort que tenim tota la nit per davant i ja tindrem temps de córrer a bona tª.
Agafem un petit tram de la Ruta del Ferro abans d’arribar a Ripoll, m’encanta! Però vaig amb cautel.la, si em deixo endur per les forces... qui sap com acabarà aque
st ultra, no paro de pensar que “això té + desnivell que N-Q” així que decideixo córrer amb cap.
A Ripoll, hi ha força animació, és divertit córrer per dintre dels carrers, d’un poble que des de sempre li he trobat el seu encant. En Pep està allà, animant-me i retratant-nos a tort i a dret...
Continuem amb direcció cap a Gombrèn, estic anant amb en Narcís Serrat, penso que si no se m’escapa faré un bon temps, ell sempre porta un ritme molt constant, fort per mi a les pujades i agradable als plans i baixades, m’atrapa l’Andrés d’Alcanar i fem un bon grupet amb altres nois que no recordo el seu nom, creuem la Riera de Vilardell, passem el Coll de la Botifarra, atrapem en Sergi de Campdevànol que corre per l’equip de Diedre i m’alerta que abans d’arribar al Coll de l’Arç és “durillo” és un constant trencacames, m’explica forces trams de la cursa que per la nit m’ajuda psicològicament el fet de saber més o menys el que m’espera.
El Narcís l’he deixat enrere, l’Andrés també, anem baixant fins arribar a Gombrén, km 45, abans d’arribar-hi ens enganxem amb en David Ferrández, de Diedre també, jo al.luciono al trobar-me amb ell, és molt ràpid aquest noi i algo no quadre aquí, evidentment li pregunto si li ha passat res i em contesta que s’ha girat el turmell un parell de vegades i no vol forçar, l’Andrés ens torna a pillar i també em trobo a l’Abuelo (6è classificat d’aquesta prova) a l’avitualla
ment de Gombrèn, aquí si que flipo en colors, jajajaja, ell mateix em diu que si que li “fotem canya” ...
A l’Abuelo evidentment el perdem de vista i jo la “canya” la deixo per anar a pescar.
Per davant tenim 3kms de pujada per arribar al pròxim avituallament Santuari de Montgrony, +de 700m de desnivell positiu.
Xino xano anem pujant, un cop dalt la pujada no s’acaba, això sols comença 140 graonets del Monestir ens envien més amunt cap al Punt de la Coma Armada, sostre de la prova, aquí tinc fred i m’he de posar els manguitos, el vent bufa de valent i em costa fins i tot caminar, depèn quina zona el fanal m’arriba als genolls.
Baixem cap a Campelles amb forta pendent al principi, fins arribar al Coll de Prat de Jou, aquí per culpa d’un vedell que estava ajaçat sobre una marca perdem un xic els nervis, no sabem la direcció per on em de continuar, sort que la cosa dura minuts i reemprenem el camí correcte tot corrent a bon ritme pista avall i després altra vegada corriol xop d’humitat de la nit el qual em fa reduir notablement la marxa, no vull pas collir bolets.
Mengem una miqueta, que falta fa, caldo per fer ressuscitar els morts i continuem baixant un xic més, no gaire fins el Baell, just aquí porto 10h 5’ de marxa i es on començo a sentir que les forces, potser són més els ànims que em flaquegen, portava fent càlculs d’estona pensant arribar a les primeres cases de Campdevànol i les dones del control ens alerten que encara ens queda trosset, em de pujar abans a St. Pere d’Auira, quina pesadilla, potser és el tram que se’m fa més feixuc de tota la travessa.
Amb 12h17’ som a Campdevànol, anem en Miquel de Banyoles i en David, fem un trosset d’asfalt sense gens de ganes de córrer, baixem la guàrdia tot parlant i ens adonem que no tenim marques per davant, girem i sense ganes però per recuperar el temps perdut correm fins a trobar el camí correcte, amunt amunt que fa pujada, el Miquel ens passa a davant, i mica en mica li anem perdent la pista.
Sé cap on anem, em d’anar fins la “xemeneia” de St.Amand, no acabem de fer el cim el qual conec gràcies a la cursa dels Mossos de Ripoll que se celebra cada any pel maig.
A Coll de Jou tenim on avituallar-nos de nou i baixadeta suau però de mal fer perquè pràcticament no hi ha sender, altra cop fanal i camp a través, camins molt enfangats, plens d’arrels i alguns d’ells amb vaques i toro incluïts que ens impedeixen el pas normal, sort d’en David que imposa la seva llei, ja que sinó una servidora a hores d’ara encara estaria trescant per allí.
Els últims kms em cost
en de fer però amb en David, un per l’altre ho aconseguim, el bo es fa esperar, però sempre arriba, fa estona que anem veient St. Joan, i ens animem quan tornem a xafar de nou la Ruta del Ferro, trenquem a mà esquerre, aviat ens trobem amb en Pep que no para de fer-nos fotos i nosaltres que ens ensumem l’arribada, deixem enrere el cansament per moments si senyor: 18h27’, 18ena classificada de la general i 1a fèmina.
M’ho he passat de conya, he tingut sempre un bon equip al costat.
Llàstima que la gran part del recorregut es fa de nit i t’impedeix veure la gran bellesa d’aquesta bonica comarca, sens dubte és un dels altres trails que segur repetiré.
CLASSIFICACIONS:
http://www.uesantjoan.com/files/Trail%20Emmona/2010/Classificacions%20finals%20Provisionals.xls
Suscribirse a:
Entradas (Atom)