EVEREST TRAIL RACE

EVEREST TRAIL RACE
Admirant els pilars del món!!

sábado, 24 de diciembre de 2011

BON NADAL I FELIÇ 2012

http://www.youtube.com/watch?v=YBIwCdvhgX4&feature=share

Realment fa posar la pell de gallina, el missatge que transmet no fan falta paraules amb els 12' que dura el video ni ha prou. Trist però amb final feliç!!
Felices festes! Salut, kms i muntanya per els propers objectius!!

jueves, 27 de octubre de 2011

martes, 18 de octubre de 2011

UTGC- 90km




"TRAIL SIEMPRE EN PLAY" DE 90 KILÒMETRES


Aquesta cursa que vaig participar el cap de setmana passat es divideix en 5 modalitats:

-Caminada de 17 kms

-Una cursa de muntanya de 28 kms

-Una ultra de 50 kms

-La ultra trail gran challenger de 176kms

I la que jo vaig participar i la qual us parlaré perquè la vaig viure en primera persona és la de 90kms, (Trail “Siempre en play” Challenge 90).

Començaré per un detall força important i que em crida molt l’atenció, la cota més alta en que s’arriba durant la carrera és la del Pico de las Nieves de 1954m, el total de la prova en quan a desnivell + és de 4888m i el negatiu una mica superior 4954m que sumats dóna un desnivell acumulat de 9482m, o sigui que de muntanyes en vertical, barrancs amunt i avall i pistes al igual ens en vàrem fer una bona patejada, però jo, contentíssima, la veritat és que la prova no és espectacular però si que va ser suficient per recuperar sensacions que fa temps no tenia, ambient molt familiar, el típic de quan viatjo sempre a les Illes Afortunades, ja que si el pots compartir amb grans amics i coneguts que sempre estan pendents més la gent d’aquí de la terra que m’envia energia vagi on vagi, no té preu, no hi ha paraules suficients per explicar el què se sent.

Hi ha gent que diu que en aquest/s esport/s tan minoritari/s ho donem tot a canvi de res... Jo dic tot el contrari, ho donem tot a canvi de molt!!

Feta aquesta introducció, tornem enrere per situar-nos al dijous 13 a la nit, aterrissem a l’illa de Las Palmas de G.Canària ens recull una de les “Guaguas” de l’organització per dur-nos a l’hotel Verol de la mateixa ciutat perquè descansem al màxim fins abans de la sortida de la cursa.

Divendres matí, intento relaxar-me, mimar-me sobretot el turmell dret, amb flogoprofen, perquè just una setmana abans m’hi vaig fer un esguinç de 1r grau tot entrenant per la zona del Puigmal. Aquests tipus de lesions són poca cosa, però si que si no es curen del tot bé t’acaben portant més problemes a la llarga.

La màxima garantia en que compto en aquest moments és que en Jóse (fisio del Centro Insular de Deportes de G.Canària ) em farà un bon bandatge per intentar córrer aquesta carrera tan dura de la que m’han parlat amb les màximes garanties possibles.

Cap als volts de les 20h en Fran, un canariense i amic dels meus companys de batalla en Miguel i en Paco, ens acosta al punt on finalitzarà la nostra cursa a Playa Melenaras ja que d’aquí, a les 21h, surten autocars que posa la pròpia organització perquè ens desplacin fins el lloc de sortida que ens queda a l’altre punta de l’illa a l’Aldea de St. Nicolás, tenim unes 2 hores de viatge, arribem a les 23h i com queda una hora encara, tenim temps per fer-nos fotos, em fan preguntes, em donen la camiseta de l’equip de Vandama Trail perquè en aquesta ocasió jo corro per ells. La deixo dintre d’una bossa que he preparat amb gels, barretes per no carregar tan pes a l’esquena i si fa falta recollir-la al km 42, indret on tindrem situat el 2n control.

Anem entrant tots els corredors/es dintre del camp de futbol de l’Aldea, són gairebé les 00:00h i ens situem a sols 65m d’altitud. SORTIM!!

Tenim un km gairebé per rodar, agafar ritme i ja enfilar-nos de dret per un sender casi vertical anomenat de Altavista (1.175m), allò no sembla un sender, estem pujant la muntanya a través, he d’anar en compte perquè m’estic sortint del camí poc evident constantment, la pujada es pedregosa i el turmell bo ja no sé quantes revinclades porta però com és el bo no dóna problemes i l’altre tampoc, amb l’envenat que m’hi ha fet en Jose tinc bones sensacions, almenys ara que tot es pujada de la bona i per estona, arribat el moment que comencem algun descens veurem que passa, de moment em concentro el màxim per no prendre mal, intento centrar-me en agafar un ritme conservador i poguer-lo augmentar conforme avanci la prova.

Arribem al 1r dels solsament 5 controls que ens trobarem al llarg del trail, la plaça de l’església de Artenara, de camí, m’he trobat en Miguel dient-me que arribat en aquest punt abandonaria, em quedo ben distreta perquè l’havia vist d’allò més pletòric a la sortida...

Carrego la camelbag, el bidó que hi porto les sals (Maximuscle) per anar-ho combinant que amb sols 20km que portem ja estàn buits i això que es de nit i havia sortit amb 2l. de líquid, l’humitat és exagerada per tan el factor clau en trobar-me bé serà anar-me hidratant molt sovint.

De moment la senyalització està impecable, m’havien advertit de que no era així en edicions anteriors però aquest any per el que vaig veient han millorat en molts aspectes.

Aquest tram que toca ara, de nit encara i amb una lluna plena que dóna gust de córrer casi o podries fer sota la seva llum, es bonic de fer, molt agradable on es pot trotar força estona, baixes, per algun tram un pèl aeri sense cap mena de perill, puges, i mai deixes de veure la bonica silueta del famós Roque Nublo. Passem per petites urbanitzacions com ara Cruz de Tejeda (1560m), baixem fins La Culata (1248m) i enfilem ràpid fins a 1590m on tenim el Gran Roque.

Tornem a baixar de nou fins una presa just abans d’avituallar-nos, el dia està despuntant i ho fa just passat Llanos de la Pez, aquí torno a carregar d’aigua, altra vegada torno a està “seca”, menjo plàtans, barretes i quina il·lusió, em retrobo amb el Paco, a la sortida ell i en Migue m’havien deixat enrere però jo no perdia l’esperança en caçar-los.

A partir d’aquí amb en Paco fem la carrera junts, passem bons i mals moments com és habitual en aquest tipus de batalles, amb tantes hores tens temps de veure-hi de tots colors però en definitiva la cosa va anar molt bé ja que la part final aconseguim portar un ritme alt on anem avançant a molts corredors i això ens dóna una força brutal.

Deixem enrere el penúltim dels controls: Albergue Beltrana, fem un fort repetjó i arribem a la cota més alta, el Pico de las Nieves (1954m).

A partir d’aquí comença el descens la primera part preciosa en quan a paisatge, trams volcànics súper divertits amb sorra que et permet baixar sense por, Caldera de los Marteles (1535m), d’aquí deixem de veure les meravelloses panoràmiques per endinsar-nos en pista de terra per la Era de Mota fins a l’últim control, Valsequillo (890m) resulta que en aquest poble s’hi elabora un dels millors formatges a nivell nacional.

Són les 10h quan arribem en aquest indret. D’aquí surten els corredors/es que han optat per fer la modalitat de 28kms, falta una hora perquè donguin la sortida.

El sol apreta molt, massa, per l’època en que estem així que com veig que alguns es remullen en una manguera que hi ha allà, jo no seré menys, així aconsegueixo anar fresqueta una bona estona. Ara només ens queda com a repetjó final superar la muntanya de Las Palmas que diuen els Canaris, fem molta pista novament però em de ficar-hi els cinc sentits per no prendre el camí equivocat, sortim d’un barranc per anar a un altre fins arribar al pont històric de Telde, el de 7 ojos, aquí tornem a refrescar-nos, fruita abundant, els plàtans que no faltin, l’animació tampoc hi falta però m’avisen que creuen que la 2ª fèmina ve a prop, així que reprenem la cursa tot passant per l’últim dels barrancs Bocabarranco fins portar-nos a la llarga avinguda marítima de Playa Melenaras, 4 kms d’asfalt fins arribar a meta, molt pesats, tan, que em bloquejo, entre els nervis i tot el que comporta el Paco em comença a deixar enrere uns minutets per avançar-se a la meta, diu que li farà molta il·lusió veure’m entrar jo continuo però de forma insegura, per primer cop deixen d’haver-hi marques i dubto per on va la cursa, la gent crida: “Por aquí!!... Sigue recto!! Por abajo las escaleras...! Y sinó m’ho diuen ells ho pregunto jo.

Em giro i veig que em persegueix una noia, no tinc temps de veure-li el dorsal, intento fer els possibles perquè no m’avanci, ho intento, ho aconsegueixo, passo la meta, no tinc ni forces per pujar la rampa, em deixo caure asentada a la mateixa rampa per recuperar les pulsacions, si senyor!!

14h i 1 maleït minut ho he aconseguit, quin final de carrera!!

Entra la noia i em felicita:

“Éres una màquina con 28kms no pude alcanzarte...

Buff, al moment vaig preguntar-me si valia la pena aquell final tan agònic a sols un parell de kms de cursa, però ja ho crec jo ara que si. Com us deia al principi... Ho donem tot a canvi de molt!!

Les bones sensacions continuen fins i tot després de la carrera, demano unes tisores a la creu roja per treure’m l’envenat i això si que és massa. El turmell no està gens inflat, m’adóno que en Jóse ha fet una molt bona feina i aquesta és la màxima recompensa ja que ara més que mai no em puc permetre tenir cap lesió.

M’espera un nou repte, tot ha anat molt depressa, pel meu gust tan de bo ho hagués sabut amb antel.lació però les coses van com van i malgrat el poc temps que queda per emprendre aquest gran repte hi posaré tots els sentits i tot el que estigui al meu abast.

EVEREST TRAIL RACE!!!!!

http://www.regio7.cat/esports/2011/10/20/bagenca-marta-prat-sera-leverest-trail-race/172010.html

martes, 11 de octubre de 2011

NOUS PROJECTES INMEDIATS



Els propers dies us posaré al corrent de la pròxima aventura, de mentres...
http://www.youtube.com/EverestTrailRace

Aquest cap de setmana correré la CHALLENGER ULTRA TRAIL GRAN CANÁRIA, 90kms, us explicaré com haurá anat a través de la crònica habitual i després...+!!

http://everesttrailrace.com/imagenes-videos/video-previo/

jueves, 22 de septiembre de 2011

RIALP MATXICOTS CHALLENGER

Després d’unes merescudes vacances per Menorca per refer-me una miqueta de la mala experiència a l’UTMB, ens arribem a Rialp per participar a la Challenger de Matxicots.

En aquests cas correré 36 km. M’agradaria poder està darrere la línia de sortida per córrer l’Extrm però crec que encara no estic recuperada del tot i m’he de donar una mica de temps encara, recuperar de mica en mica per intentar està bé el més aviat possible.

Fa molt de temps el màxim organitzador d’aquesta ultra que enguany compleix el seu 2n aniversari, en Txema, es posa en contacte per convidar-me a participar a córrer els 90 kms, tot això era abans d’anar als Alps, jo li dic que si, que per poc que pugui allà estaré perquè ja l’any passat vaig estar a punt d’anar-hi i al final no va poder ser, no sempre es pot està a totes bandes així que aquest any vull aprofitar l’oportunitat.

Uns 15 dies abans torno a contactar amb en Txema per dir-li que la de 90 kms per molt que vulgui no la podré fer, per prudència i ell molt amablament em diu que faci la curta i així ho faig.

Arribem a Rialp passades les 22h del divendres, ens allotgem al bonic Hotel Víctor de Rialp on en Víctor i la Sònia aconsegueixen que ens sentim com a casa, estan per tot amb la amabilitat que els caracteritza, són grans persones. Ens informen de tots els detalls de la cursa mentre sopem.

Anem a dormir d’hora perquè jo l’endemà he de matinar a les 4h ja he d’esta de peus a terra.

Esmorzo amb molt poca gana i anem al lloc de sortida.

Caminant pels carrers de Rialp m’adono que no fa gens de fred, pensava haver-me d’abrigar i res d’això, hi ha humitat i això suposa molta xafogor.

Donen la sortida i tots junts els de l’Extrem i nosaltres, els de la Challenger, el circuit inicial és el mateix per tothom amb la diferència que nosaltres un cop arribem a Surp baixarem cap a Rialp de nou i tindrem 36kms a les cames amb 3400m de desnivell+.

De Rialp enfilem cap al poblet de Sorre, de nit encara i amb frontals que ens anem traient conforme arribem a la vila de Llessui la claror del dia avança com nosaltres cap a la Cabana del Pastor. Enfilem amb forta pujada, en moments grimpem un xic fins el Montsent de Pallars (2883m).

Quines vistes! A dalt a part del noi que pren nota dels postres temps i dels nostres dorsals també ens hi espera un ramadàs de cabres que també sembla que es deliten d’aquelles panoràmiques que et treuen el singlot. Baixem cap Entremont ascendim de nou a un altre pic, el Monterroio (2862m), ens fem un tip de baixar cap al Pas de Mainera.

I l’últim tram és força corredor excepte la pujadeta final de La Portella després Mare de Deu de la Montanya - Caregue - Escàs - Surp i Rialp.

Les sensacions que tinc durant la cursa no són per tirar coets tenint en compte que els entrenaments que he fet per Menorca el desnivell ha estat més que mínim i amb l’ascensió als 2 pics abans anomenats que poc els falta per ser un 3000 ho noto considerablement a les cames, però molt contenta de les sensacions que tinc a l’hora de poder rodar, em sento molt millor que dies enrere.

Amb 6 hores 46’ arribo a Rialp, amb les cames i genolls bastant destrossats però contenta i orgullosa d’haver tingut la sort de participar en aquesta cursa que promet molt.

Menjo una miqueta de fruita per hidratar-me i recuperar-me mentre la fem petar amb en Pep i tots els companys que em retrobo, que ja han arribat i que van arribant.

Parlem de la classificació i em confirmen que sóc 2ª de la general i 1ª de la meva categoria.

Us la recomano! Jo l’any vinent, a per totes! El Pic de l’Orri hi falta gent perquè penso tornar-hi per disfrutar com enguany i amb més hores de xalar per aquelles contrades TOT CORRENT LA Ultra trail Rialp Matxicots Extrem.

jueves, 8 de septiembre de 2011

CURSA DE MUNTANYA DE CAMPRODON COLL D'ARES 2011







Després de la mala ratxa en l’UTMB he de continuar entrenant però fent tiradetes curtes, sense forçar gaire la màquina per tornar a remuntar de mica en mica, de cara el cap de setmana em toca entreno en alta muntanya i no en tinc gaires ganes, així que vaig a consultar quines curses tenim el cap de setmana, hi ha força cosa, a Navàs dissabte tarda-vespre, tot i que la descarto de seguida perquè busco alguna cosa amb força mes desnivell, Cursa de la Cerdanya, tinc ganes d’anar-hi però entre que es força lluny i que per anar-hi ràpid hauré de passar el Túnel del Cadí de seguida em faig enrere fins que ho veig clar:

CAMPRODON! És un poblet que de sempre m’ha agradat molt i les rodalies encara mes. Em vaig posar molt contenta en descobrir que es feia aquesta cursa, no la coneixia.

Consta de 25km amb uns 1000 de desnivell+. Un any va de Camprodon a Prats de Molló i el següent a l’invers.

El diumenge 4 sortim passades les 8h de Manresa per anar cap dalt a Camprodon, amenacen pluges durant el matí però estic de sort i el temps aguanta bastant bé, només cauen 4 gotes en l’inici de la cursa que encara ajuden a fer mes suportable la forta xafogor que hi ha.

A les 10h haurien de donar la sortida però al final es mes tard ja que els que venen amb bus des de França (Prats de Molló) encara no han arribat, això em va de conya, disposo de més temps per escalfar.

Al final sortida costa amunt, més d’1 km de pujada sense poder respirar amb condicions, gairebé fins al segon km de carrera. A partir d’aquí fins que no arribem a Coll d’Ares tot són tobogans. El recorregut es molt guapo, molt humit per tot arreu, la vegetació es d’allò més espessa i abundant, es nota que els organitzadors en zones concretes hi ha passat abans per obrir camí i la senyalització està d’allò més bé, ho trobo fonamental.

Fins gairebé al km 6 vaig segona, tinc la Teresa Forn al davant, em treu força tros. De sobte veig que m’està atrapant una noia, també va forta aquesta, la deixo passar pensant en mantenir el ritme darrere seu però no aconsegueixo fer-ho, potser he començat un pèl massa ràpid i les cames em fan figa, la respiració també, he de mantenir sinó vull parar.

Toca tram de baixada, dolenta, força tècnica amb llosses que llisquen d’allò més, baixo amb temeritat i la noia que m’ha passat abans avança i crea un espai gran entre les 2.

Abans d’arribar al km 12 ja passo a ser 4a, m’avança la Montse que corre a totes les pujades i com jo corro-camino, camino-corro no l’atrapo ni a l’ultima baixada, encara que aquesta es de bon fer, m’ho passo molt bé baixant per aquell bosc fresc i fosc ple de corriols i arbres de desenes de metres d’alçada.

L’arribada es immediata a Prats de Molló, no havia estat mai per aquestes contrades i estic orgullosa d’haver escollit aquesta cursa per passar un bon final cap de setmana.

Aconsegueixo para el crono en 2h47’, sóc 4a i no sé ni si està bé ni malament però l’any que bé tornaré per millorar la marca, això segur.

jueves, 1 de septiembre de 2011

ULTRA TRAIL DU MONT BLANC 2011




DIA 26 AGOST 2011

Ahir varem arribar al bonic poble de Chamonix, al migdia. On buscant lloc per fer un mos em retrobo amb la gran Xari Adrian, ella farà la CCC i em comenta que els de l’organització li han dit que es favorita, no m’estranya, te un nivell altíssim i jo també li dic que sinó passa res estarà entre les millors.

Un cop havent dinat vaig a recollir el dorsal 2017, amb la companyia sempre, d’en Pep i a mes a mes de l’entranyable parella, la Jordina i en David, ell també correra la CCC.

Ens llevem no molt d’hora perquè no cal estalviar hores de son, ja que a partir d’aquesta tarda nit i futures hores em faran falta.

Preparem les coses i amb tren baixem des d’Argentiere, que es on estem allotjats aquest any per anar a rebre ma germana que arriba avui per donar-me suport a la cursa, em fa molta il·lusió que vingui, molta!

Entre que arriba i no arriba passem per l’oficina de turisme on ja les coses es comencen a decantar, una senyora de la mateixa central m’informa que si estic al corrent de que s’aplaça la sortida 5h mes tard degut a un fort temporal que preveu l’organització de pluja i neu alguns colls, així la sortida de la prova es fixa a les 23’30 on calculen que el front meteorològic acabarà de passar però que les temperatures seran mínimes i caldrà anar ben previngut.

Sincerament, aquesta no me l’esperava i m’estranya molt no haver rebut cap SMS per part de l’organització, anant de camí cap el punt on ens em de trobar amb la meva germana començo a trobar-me amb coneguts que també s’acaben d’enterar de la noticia a traves de companys i em diuen que dintre d’unes hores pot ser que rebi SMS de l’organització.

Els plans canvien, tenim mes temps amb la Mª Angels per voltar per Chamonix, entre el Pep i ella parlen del que els farà falta per passar les hores de seguiment que tenen pensades fer i estructuren la logística encara que es difícil perquè mica en mica van arribant novetats, a part de canviar l’hora de sortida també una part del recorregut a partir de Champex-Lac.

Nomes estic tranquila per una cosa que positiva, podré descansar unes hores de mes aquesta tarda i sortiré havent sopat amb ells 2.

Ja som al vespre i abans de que passi l’últim tren d’Argentiere a Chamonix m’afanyo a preparar la bossa, controlo que tingui tot el material obligatori que ens exigeix l’organització, d’entrada pensava que era una barbaritat, ara penso que serà necessari amb tot el que ens espera.

A les 9 ja som per Chamonix altra vegada, l’ambient es d’allò mes pobre, va plovent, encara que no molt però fa que la cursa es desllueixi.

Anem al pavelló a deixar la bossa que he preparat amb recanvi de roba, bambes, menjar i gels que em trobaré a Courmayer dema. La gent ja s’espera alla dins per no agafar fred a fora.

Sopem en una pizzeria, jo crec que estic tranquila i m’adono que tot el contrari, em costa d’acabar-me el plat de pasta que m’he demanat a part que ni ha molta tinc un nus al coll, tinc ganes de sortir a córrer i treure tota l’adrenalina.

Anem de camí fins la sortida, la cosa ja ha canviat, plou poquet i l’ambient creix a cada minut que s’acosta perquè donguin aquesta sortida, mes esperada que mai.

23’30!! Sortim ja mig molls de peus i calats direcció les Houches, no se perquè intento esquivar els bassals dels carrers si ja vaig molla, potser per no trobar mes fred de peus... Mica en mica passo a esta humida de la pluja a esta completament xopa de suor, estic a gust corrent perquè la pluja es suportable i la temperatura també, per el moment.

L’ambient francament no m’ho esperava amb aquest temps, surt gent per tot arreu i de totes bandes a animar, son genials i de repent sento el meu nom, queee? El Pep i ma germana son a les Houches. M’havien dit que anirien directes a St. Gervais...

Tiro amunt cap a dalt a Delevret, porto pals i no els faig servir en aquesta primera pujada, els vull guardar per mes endavant però quan realment els trec es quan veig les condicions en que es troba la primera baixada, em desanimo molt. Vull baixar temps i veient com esta el pati em penso que baixaré mes lenta que no pujaré, em sento molt pesada i patosa a diferencia dels altres anys. Just abans de l’entrada al poble de St.Gervais no puc evitar mirar el crono per molt que me’n vulgui esta i tinc realment la primera sorpresa francament agradable del que va de cursa, encara no porto 3h, falta poc però estic anant mes ràpid que fa 2 i 3 anys. Però si hauria jurat que anava molt mes lenta, almenys aquesta era la meva sensació.

L’ambient aquell poble reanima a un mort i fa que decideixi tirar endavant amb anims.

Desprès d’estar uns segons amb la family m’informen de que toquen el 2 cap a Argentiere a dormir, el Pep esperant en mig de la pluja s’ha quedat congelat.

Continuo el meu pas cap a Countamines, aquest tram sempre m’ha agradat molt, es agradable de fer i et trobes forces punts on la gent t’anima, es pot córrer força estona. Comencem a enfilar-nos cap a la Croix du Bonhomme sense abans passar per La Balme.

Ja hi tornem a ser, altra vegada aquella sensació de tenir el cos adormit, les cames pesades i aletergades, tinc la sensació de portar hores corrent, en les altres ocasions juraria en que ja estic en la 2ª nit quan et queden 40kms per acabar.

Intento no donar-hi importància i amunt que fa pujada. De sobte m’adono que estem trepitjant neu, efectivament ha estat nevant aquí mentre a baix queia aigua, miro enrere i veig una serp llarguíssima de colors, mica en mica el dia comença a despuntar, ningú diu res, es forma un silenci absolut a excepció del trepig dels corredors, estic descobrint un mon que mai havia viscut en aquest ultra, aquí sempre hi passàvem de nit i es francament meravellós, els meus ulls estan disfrutant d’una meravellosa pel·lícula natura en estat pur.

Després de recuperar una miqueta a la baixada que porta fins a les Chapieux, arribo al control, on menjo i abans de sortir em fan un petit control del material obligatori, buff, sort que ho porto tot.

Continuo avançant per la Ville des Glaciers fins dalt el Col de la Seigne, uff, aquí fa rasca i cau granit que no molesta gens, pitjor era la pluja.

Arribo a baix al Lac Combal i em miro be la xuleta dels meus temps de l’any 2009.

Amb aquestes sensacions pèssimes i de sentir-me cansada inclús de baixada deure anar fatal de temps, no cal dir que el meu màxim objectiu es baixar de 38h, per això he entrenat i sinó ja no em motiva la idea de sols acabar.

Vaja!! Vaig una hora per davant respecte el 09!! Que be que em va aquesta sorpresa per continuar endavant direcció Arete du Mont-Fabre. Just en aquest punt coneixo en Vicente, de Rajadell, fa estona que ens anem fent la goma però no parlem.

Aquí ell em pregunta que quin temps vull fer i li dic es queda parat perquè ell porta l’idea de fer 36 h... Queden molts km, moltes hores però es l’única cosa que m’ajuda a tirar endavant, el fet de veure que de moment vaig molt be encara que les sensacions no son les esperades ni de bon tros.

El mal tràngul sembla que ha passat, no se per on començo a tirar de valent, torno a mirar el crono per veure els kms que porto... 70kms! M’han fet falta per començar-me a despertar, no paro de córrer avançant corredors per on puc fins a Col Checrouit. Aquí estic disfrutant com mai per trobar-me be, excepte la baixada que es vertiginosa fins baix a Courmayer, la faig amb respecte sense donar-ho tot perquè he de reservar cames que queda una kilometrada encara.

A Courmayer no deixo de córrer per aquells carrers. Tinc ganes de retrobar-me amb el Pep i la Mª Angels, almenys em veuran amb bona cara a diferencia de la que deuria fer per allà dalt en aquells colls, el sol ja fa estona que ha sortit i apreta de valent.

Un cop arribo al pavelló em donen la bossa que baix preparar ahir i casum l’olla si que pesa, qualsevol córrer amb facilitat... Jejejejeje

Em retrobo amb ells, els dic que entro a dins a menjar, a preparar sals per la camel, barretes.... A dins em trobo amb la Judith Cases, ella comença a tirar poca estona abans que jo, jo encara em vull prendre’m uns minutets mes per acabar d’enllestir coses, les bambes no me les canvio, vaig be amb les que porto... Surto cap a fora parlo amb ells i em porten fins al punt on hi ha en David i la Jordina, quina il·lusió!! El David em diu que per culpa del fred ho ha hagut de deixar. Però d’altra banda esta allà animant-me, quina penya tu!!

Em despedeixo que encara queda molt camí a seguir, en teoria, perquè no pot ser!!

Aquella maleïda sensació d’adormiment del cos, pensava que ja s’havia quedat enrere, em costa pujar les escales de la sortida del poble, la gent cridant: “Brava... super,...” i jo que sempre intento tenir un somriure per ells ni això!!

No pot ser, a dalt de tot just a l’entrada del bosc estic a punt de trucar al Pep per dir-li que ho deixo però per tots els possibles intento tirar endavant per veure si mica en mica torno a reprendre el fil, a veure si un cop dalt el refugi de Bertone em trobo millor, a mes a mes penso en l’arribada a Chamonix, ma germana ha vingut i amb ella faré l’arribada tan si plou com si neva, no deixo de pensar en el moment!

La cosa es complica, a les pujades m’arrossego, als plans em costa portar un ritme fins que he de caminar mes que córrer i a les baixades fins i tot he de parar a descansar per recuperar el ritme cardíac, sembla que en qualsevol moment m’ha d’entrar un atac d’ansietat, mai he viscut aquestes males sensacions.

M’assento en un raconet i truco a ma mare que se que porta des de la sortida seguint tots els meus passos, li demano que com veu la cosa, ella em diu que molt be que de temps estic anant de conya i que sinó em falla res fins l’arribada compliré l’objectiu somiat...

Les llàgrimes em baixen quan li dic que la truco perquè vull abandonar, que no puc mes... Que encara no es segur però que em donaré com a últim àtom fins Arnuva, aniré molt xino-xano a veure si ressuscito i sinó es així plegaré sentint-ho molt.

Ma mare no s’esperava aquesta mala noticia, ho noto i em pregunta si menjo be... Jo crec q si, que si he patit fred, penso que no... Mes tot de preguntes que jo em vaig formulant de camí fins Arnuva.

No he remuntat l’UTMB aquest any ha pogut amb mi i sentint-ho moltíssim ho deixo al km 98. Considero que he lluitat molt i no ha estat possible remuntar amb aquestes pèssimes condicions.

Me’n vaig de camí cap a Chamonix amb bus i molt ben acompanyada, la Jordina, en David, en Pep i ma germana fent-me costat en tot moment, malgrat aquests moments tan amargs me’n porto coses positives i moments bons també, malgrat tot considero que estava fent una bona cursa i que no tots els dies son bons, dels dolents també se n’aprèn, cal tenir-los presents per millorar en futurs objectius que seran immediats i no descarto tornar a lluitar al UTMB del 2012, es una cursa especial, he viscut molts ultres, la TRANSVULCANIA es espectacular, diguem que especial també però l’UTMB no deixa de ser un repte que m’apassiona.

http://www.youtube.com/watch?v=4ysdd1R_wOQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=CS10cr2ccJ4

Fins aviat amb noticies, espero, que mes positives!!!!!!!!

lunes, 25 de julio de 2011

IAU WORLD TRAIL CHAMPIONCHIP CONNEMARA

En aquest relat intentaré plasmar el màxim la gran oportunitat que se’m va presentar fa temps per participar al primer mundial d’ultrafons, representant a Espanya. Aquest va tenir lloc a Irlanda, Connemara el dissabte 9 de juliol a les 7h del matí, una hora menys que aquí.
Realment va ser un cap de setmana llarg, ple d’aventures però sobretot d’emocions i de moments que sempre recordaré. Tot va començar el dijous 7 a l’aeroport del Prat...
Jo vaig trobar-me amb les 3 noies que volàvem des de Bcn: la Xari Adrián, Txell LLinàs, Olga Gasset juntament amb la seva parella Juan i un amic en Salva Millán, ambdós participarien a la cursa Open, que era exactament la mateixa que la nostra però la classificació anava a part. També venien a donar-nos el màxim de suport en aquesta aventura els pares del Txell.
Faltava una cinquena noia la Lídia Gómez però ella volava des de Madrid juntament amb tot l’equip masculí:
Pablo Vegas, Jose Antonio López i Jose Manso. Amb ells també viatjava el director tècnic en Paco Rico ell ens va informar en tot moment de la normativa a seguir i el seu suport no va faltar mai.
Després de viure bastantes anècdotes del que va de:
Bcn-Dublín; Dublín-Galway i Galway – Letterfrack aconseguim arribar a la casa on ens allotjarem tots aquests dies, jo comparteixo habitació amb la Xari, la veritat es que ens acabem de conèixer i ja ens ho estem passen de conya.
El matí de divendres, després d’haver fet un bon esmorzar en Paco ens convoca a la primera reunió de les vàries que farem abans de la competició.
Ens posa posa al dia del reglament, del funcionament i del protocol a seguir. Per moments m’atabalo una miqueta per trobar-ho tot plegat un xic complexa. Els nervis no m’ajuden gens.
Tot seguit anem gairebé tots a rodar una estoneta i aixi investiguem per on passarà la cursa, observem el terreny i ja m’adono que ens passarà de tot, i tindrem de tot em refereixo a la meteorologia i a l’estat del terreny.
Dinem.
A les 6 de la tarda tenim la desfilada i presentació dels 20 països (equips).
Acte seguit no podia faltar la Pasta Party que si ho penso bé... De pasta res de res, els macarrons portaven una salsa que picava d’allò més i al final vam optar per menjar arròs.
DISSABTE DE MATINADA...
Sona el despertador uns minuts abans de les 5 i sorpresa a fora ja es clar, és una passada aquí no es fa fosc fins ben tard i el dia despunta de bon matí.
Ens vestim de gala, esmorzem i a les 6 menys quart ja som a Letterfrack esperant el bus que ens durà fins la sortida de la cursa situada a l’abadia de Kylemore, preciós aquest lloc i molt tranquil t’entren ganes de passar-te hores i hores corrent per els senderets que hi ha al voltant de tot el llac immens. Així que sense pensar-ho ja estem escalfant, provant sensacions per sentir que el meu genoll E no em farà la guitza, almenys això espero. Malgrat això intento distreure’m al màxim del tema sinó aniré malament tota la cursa...
PAAAAM, sortida a saco, la gent va fortíssima, però... Que això són 70 kms? No pas 5... Això és el que penso mentre vaig agafant ritme, poc a poc però el meu motor diesel comença a posar-se les piles.
Anem en direcció Diamond Hill, una muntanya que l’haurem de pujar 2 vegades i supera els 400m de desnivell, es fa molt bé i la temperatura encara que un pèl fresca es excel·lent per córrer.
Un cop finalitzem les dues voltes en aquest circuit petit d’uns 12 kms ens dirigim cap a lo pitjor i els trams més aventurers de la cursa. Ningú de l’equip per molt que n’haviem parlat hores abans del què ens trobaríem... No ens imaginàvem res del que viuríem en un futur immediat.
Abans d’arribar al terreny “xungo” fem un llarg tram de pista compacte per córrer, córrer i córrer tan com volguéssim. De sobte la prova agafa un caire diferent i les coses canvien de color, així com també les nostres cames i malles respectivament de les futures i nombroses caigudes.
Ho podríem arribar a comparar en una Ultra eternal running al comptat irlandès.
Milers de metres per zones pantanoses on cada passa és una sorpresa, és impossible mantenir un bon promig, el temps avança i el meu cos alenteix com els mateixos kms que no passen. Els músculs de les cames es debiliten però es comencen a recuperar força quan passo l’avituallament del km 28, on hi ha els pares de la Txell, tenim pista bona en tendència a l’alça per tornar a rodar en condicions direcció a la segona muntanya que haurem de pujar 2 vegades, Ben Baun de més de 700m de desnivell. Ara toca pujar-la i baixar-la per l’altra banda i a la tornada ho farem a l’inrevés, per on la baixarem l’haurem d’atacar per pujar-la i baixar-la per on ara pujarem.
Quines parets, i jo que em pensava que a Irlanda hi havia muntanyetes amb poquets desnivells, quina equivocació, unes rampes del 40% que per pujar, la veritat, amb paciència es feia bé, però a la baixada... O corria de costat o bé a 4 “apoyos”, era la forma més ràpida que vaig trobar d’avançar.
A la tornada va ser igual però amb la conseqüència que el cos pesava més i jo encara vaig trobar el terreny força pitjor que al matí, fins al punt que en un reg a l’anada m’havia enfonsat fins quasi els genolls a la tornada vaig saltar-hi ben refiada que seria igual i vaig tindre la desagradable sorpresa d’enfonsar-me fins ben bé a la cintura, quin ensurt!!
A la tornada cada cop que trepitjava terra “ferma” ho valorava més.
Finalment començo a veure el poble de Letterfrack novament, queden 4kms, 3, 2, 1... No s’acaba mai, costen de passar fins i tot els metres.
Biennn 10h 14’ cursa finalitzada amb males sensacions musculars però el millor ha passat i es que la lleu condromalàcia del genoll esquerre m’ha deixat respirar en tota la cursa i això és el millor.
Els nois que sols eren 3 aconsegueixen classificar-se tots i de noies, de 5 en finalitzem 4 i per això també puntuem i molt bé que ho fem de 20 països aconseguim ser 5enes!!
Els nois 12ens!
De la general del mundial de fèmines 21ª.
Es la primera cursa que empassa, arribo a meta desmoralitzada però conforme vaig parlant amb els companys i vaig veient les sensacions dels demés em sento molt feliç perquè m’adono que he fet un bon treball no arribant al dia de la cursa amb els deures fets per culpa de la lesió que us comentava amb anterioritat.
En aquesta aventura he conegut gent molt especial que espero coincidir en moltes més batalles! Va ser una experiència brillant i un cap de setmana intens, mooolt intens!
Salut, cames i kms molts kms!!

http://www.youtube.com/watch?v=LLUVVBUMALU -Video molt currat-








viernes, 10 de junio de 2011

VI MARATÓ DE MUNTANYA DE BERGA





No us ha passat mai que aneu al cine, comenceu a veure una pel·lícula, penseu que no ha estat la millor el.lecció i de sobte la trama canvia i t’enganxa d’allò més?
Més o menys és el que em va passar aquest diumenge passat a Berga.
Portàvem gairebé tota la setmana plovent, entrenant com podia i jo cada dia que passava em desmotivava més, en aquestes que arriba el dia, em llevo abans de les 5h de la matinada per fer un esmorzar com cal i el primer que faig en sols sentir el despertador és anar mirar si continua plovent, perfecte, està plovent.
Vaig cap a la cuina amb més pena que glòria, esmorzo i agafo el cotxe per anar a recollir l’Isma Flores a St. Joan de Vilatorrada. Ell és un Berguedà que fa poc s’ha canviat al Bages, també està decidit a córrer, tot s’ha de dir, ell més que jo.
Gràcies als seus ànims intento mirar-m’ho tot d’un altre color, tot i que costa potser ho aconsegueixo perquè just quan arribem a Berga, deixa de ploure i la boira està arrelant per les valls de la bonica ciutat on avui ha recuperat una bella marató que fa 3 anys va deixar-se de celebrar, fa dos anys sols se celebrava la cursa d’alta muntanya i enguany és motiu de festa perquè se celebraran les dues simultàniament.
Donen la sortida a les 7 i de forma tranquila surto corrent darrere de les màquines, sortim del Passeig de la Indústria, Ronda Moreta, Ronda Queralt, buff, aqui tots els carrers van amunt!! Sinó fos perquè tots els de la meva vora corren us asseguro que jo caminaria. Creuem la Ctra de St. Llorenç de Morunys, passem un primer avituallament, no agafo res, no necessito res. Enfilem Figuerassa amunt, jo de forma bastant conservadora. A darrere porto en Bodi i en Josep Artigas, no paren de fer-la petar mentre jo vaig situant-me en carrera, no tinc idea del temps que tardaré, no tinc objectiu, en definitiva no sé què passarà, l’únic que sé és que en entrenaments he pujat més ràpid aquesta pujada del que ho estic fent ara. Un cop dalt, comencem a trobar més pista per córrer i algun que altre senderol, em trobo bé, de moment no plou, la temperatura és perfecte per córrer i de sobte em sento feliç, el meu cos agafa embranzida i jo el deixo fer, em sento lleugera!!
Passem l’avituallament de la Font de Tagast, aquí, en entrenaments se’m feia molt llarg fins arribar en aquest punt i avui, en un plis hi em arribat, em trobo molt bé, potser massa? Duraran aquestes sensacions fins a la meta?
Forta pujada fins els Rasos del Mig i de nou baixada per córrer d’allò més fins l’estació hivernal dels Rasos de Peguera, quin ambient, com anima la claca, pluja fina, fresca, boira, avui no suaré tan com ho faig normalment i almenys tampoc em deshidrataré.
Ara toca passar per un sender estret que puja i baixa, farcit d’arrels, he d’anar en compte a no ensopegar enlloc, he de conservar aquesta energia que m’envaeix fins al final o com a mínim fins l’ultima pujada l’Oubaga de Peguera. Trobem un tram de pista on es pot córrer molt bé i estona, aquí em retrobo amb en David Preñanosa, està súper animat i aconsegueix transmetre’m part d’aquesta energia. Amb un bon ritme arribem a la casa d’en Ferrús, ens creuem amb el crack Quico Soler, està de servei, i darrere d’ell tota la festa, un batalló d’esquelles que no deixen de repicar mentre m’informen que tinc la segona noia a pocs minuts, uns 8 aproximadament, buff això és massa!!
El David em comença a marcar el ritme de pujada, de camí cap a la mítica Gallina Pelada. Cal remarcar que aquest és l’únic tram que no he trepitjat mai, i encara que ara hi estigui passant, entre la boira i que no estic gaire per el paisatge... Hauré de tornar-hi en alguna altra ocasió perquè el lloc s’ho val.
Anem pujant però un cop gairebé a dalt adelanto al David, pensant que ja em seguirà, em sento valenta i vaig fent tota sola amunt, de sobte, una buidor a l’estómac em sorprèn, la panxa no para de gemegar, per moments arribo a marejar-me, la temperatura corporal baixa, entre aquestes que alguns organitzadors que estan per allà a la zona ens informen que estem a dalt, falten escassos metres de creta per fer cim i després ens espera el control al davant del Refugi d’Ensija, val a dir que aquest no el vaig ni veure amb la boira i els nervis que passava en aquell moment.
Em mentalitzo que en aquest punt o menjo bé o no acabarà bé la cosa, així que agafo un grapadet d’avellanes i tres o quatre trossos de plàtan, m’hidrato i segueixo, m’animen moltíssim tot dient-me que tinc la segona a un parell de minuts.
Trotant-caminant continuo mentre assimilo tot el que ingerit, sembla que veig la noia, però s’esfuma per la Canal del caçador, quina baixada, es fa molt bé perquè està plena de fullaraca humida per les pluges de tots aquests dies, aquesta amortigua tots els impactes produïts per la forta pendent.
Un cop a baix em retrobo altra vegada amb una parella que vaig conèixer el febrer passat a la Marató de Hierro (Canàries) en Lluís i la Beth, són encantadors, la Beth es posa a córrer a costat meu animant-me d’allò més i en Lluís no para de repetir-me que estic a punt d’anar en segona posició. Mentre em fan fotos jo segueixo el meu destí direcció la font de Cal Coix, passem el cementiri de Peguera i aquí s’acaba el tram per poder córrer, enfilem obaga amunt i ara si, passo a la segona noia, per sorpresa meva ella em coneix i em saluda molt amablement mentre l’avanço, amb un somriure d’orella a orella em recorda que és l’Eli, es veritat, ens vam conèixer a Olvan a una de les curses de la Triangular de mitges maratons del Berguedà.
Continuem amunt a un bon ritme fins arribar a dalt les pistes, novament podem tornar a avançar amb rapidesa, arribem altra vegada a l’avituallament que ja havíem fet abans d’ascendir a la Gallina, Estació dels Rasos, mare meva, però quin ambient, allà hi ha moltes cares conegudes però jo no estic gaire per mirar qui hi ha, sento el meu nom, m’animen i entre veus en sento una de més propera, és la Núria Picas, quina crack, sort que avui no córrer, jejejeje, em demano que com em sento, que tal els entrenaments...?
Jo més orgullosa que mai li responc que em trobo molt i molt bé i que potser els entrenos comencen a fruir a hores d’ara, arranco de nou per remuntar un repatxo que no hi contava, maleïda pista de les soques, no avanço, tots els corredors del voltant els passa el mateix, almenys m’ho sembla per els rostres que estic veient, ho intento tot, passes llargues, passes curtes augmentant la cadència, que va, els metres no avancen.
Menys mal, baixada per senders, algun tram curt de pista, arribo a l’avituallament de Coll d’Estela i passo de llarg, baixada forta i molt fangosa, Les Planas, Cal Déu, Stri de Corbera (avituallament). Com podeu veure, de controls no ni faltava ni un, tots al lloc correcte, no ens faltava de res.
Continuem baixant per la baixada tècnica cap a l’església d’Espinalbet, a bon ritme anem cap dalt a Queralt, última pujadeta, la faig molt bé i més perquè fa poc que he entrenat per la zona, sé el què falta i com és el terreny.
Desitjo arribar al Santuari de Queralt, finalment hi arribem, ara ja està al sac això, només he de vigilar no anar per terra a la baixada de les escales de Queralt.
Gaudeixo de valent aquest últim descens, passo per darrere el Castell, i quan arribo a la carretera i la creuo els pèls se’m posen de punta, agafo ja un dels primers carrers de Berga, aquest em portarà amb un altre i amb un tres i no res Passeig de l’Indústria i arribada, paro el crono a 6 hores 28 minuts, que feliç sóc!!
Val a dir que l’animació a l’arribada era una mica minsa, però és igual, res podrà tirar-me per terra la feina feta. I pensar que fa una estona estava a dalt la Gallina Pelada!!
Realment m’ha sorprès molt el recorregut, molt desnivell amb pocs quilòmetres, realment un recorregut molt ben aprofitat, he tardat anys en decidir-me a participar en aquesta marató però no tinc ni un dubte en que repetiré.
Repartiment de premis i trofeus i dinar al costat de gent encantadora i amb esperit emprenedor: l’Elisabet Bertran, en Francesc i tota la seva colla d’amics, l’Amador i la seva companya de la Uec. Anoia...
La festa s’acaba tot després de que en Cinto, personatge emblemàtic de totes les curses del Berguedà, excel·lent speaker, proposa un brindis per aquesta bonica i dura Marató.
Com us deia en començar la crònica, la pel·lícula va canviar per moments, moments de grans aventures.
Salut i kms!!!!!!!!!!http://www.engarrista.com/content/view/351/101/

domingo, 15 de mayo de 2011

ROMÀNICA DE NAVÀS



Com molts de vosaltres ja sabeu, la Romànica és de cada any fixa en el meu calendari, la vaig començar a fer per primera vegada el 2003, el 2004 no la vaig fer i a partir del 2005 sempre he estat allà cada principi de maig, tan si plou com si fa sol.

No puc dir el mateix d’aquest any, allà disposada a córrer hi era, però no a aguantar la pluja, és dir, sé que la puc aguantar perfectament però després d’haver estat corrent per La Palma disputant la Transvulcania la setmana passada no, no tenia ganes de demostrar res a ningú, això si, una cosa, volia veure com estava jo físicament, trobar com respondria el meu cos...
Com arribo justeta de temps, saludo a les cares conegudes que em vaig trobant de camí a recollir la tarja de pas, fem alguna foto abans de sortir com és habitual, ens desitgem sort, ens preguntem els uns als altres si ens mullarem, si el temps se n’estarà, fa minuts que ha descarregat amb ganes per la zona i el cel no pinta bé i la prediccions menys.
Sortim a les 18h de la plaça de l’ajuntament carrer amunt de Navàs fins deixar aquest poble a la nostra esquena, sortim a un ritmet considerat, és que només sortir ja fa pujadeta, comencem a fer els primers kilòmetres i vaig bé, tenim molts pocs corredors davant nostra, m’ajunto amb el grup habitual d’en David Rodoreda, en Ramon i l’Arnau, companys d’entrenos i batalles guanyades, els dic que potser ens escaparem de la pluja però vaig ben errada, comença a ploure de forma minsa, és agradable i tot tenint en compte que la humitat que està fent em fa suar més del compte, al cap d’una estona és posa a ploure a bots i a barrals, jo sense impermeable, he sortit sols amb ronyonera, els meus gels, frontal i ganes de córrer.
Sento la veu d’en Ramon per darrera que exclama:
-Només falta pedregar!!
I la veritat es que tenia raó, quin temps! I no tenia pas pinta de ser sols un cap de boira típic d’aquesta època...
No deixo de córrer, llàstima del temps però la motivació no falta i sobretot vaig bé, em sento bé!
Arribem al primer control amb menys d’una hora i seguim, sembla que la cosa ha millorat, em començo a assecar la roba a través de la meva calor corporal, això m’anima, però dura minuts, altra vegada tapassada el canto, les pistes semblen rieres i els senders recs d’aigua.
Sempre dic que mai em trobaran corren a una Eternal, però renoi aquest cop m’hi ha ben atrapat. Arribem molt bé de temps on donen de sopar a Valldeperes, jo agafo una taronja i continuo, portant el ritme que portem no tinc fred, però si paro gaire estona si que tindré un problema.
Al cap d’una estona de córrer per pista un xic separada dels 3 companys ja faig la primera excursioneta, res, de seguida m’adono que no vaig bé i reculo, però ara si que porto un bon ritme per tornar a atrapar el grupet.
Em faig un fart de travessar rieres, bassals i més rieres que es formen amb l’aiguat, quan els atrapo ja comencem a enfilar cap a St. Esteve de Pujol de Planés, en aquest control prenc una cola i ja tiro avall, ells es queden enrere i jo continuo motivada per com em trobo però ja em venen pensaments de deixar-ho a Puig-Reig, abans de començar la marxa ja li he comentat en Pep: “avui no penso aguantar, a la mínima de canvi et truco i ho deixo a Puig-Reig”. Em sap molt greu pensar això però no val la pena patir avui.
Faig els possibles per atrapar a un corredor que vaig veient la seva llum del frontal de tan en tan, porta un bon ritme i quan finalment el caço anem molta estona plegats, esbrinant per on em de passar, de nit, sempre veuen més 4 ulls que dos.
Amb ell arribem a St. Joan de Mondarm, em pregunten si tinc fred córrer d’aquella manera i jo els faig que no, vaig bé, molt bé. Agafo un tros de coca i mentre la vaig engolin ja estic baixant una baixada fangosa, relliscosa a més no poder, l’Andreu, el noi que us he dit està al darrere, jo m’avanço per no refredar-me pensant que amb el ritme bo que porta no li costarà d’atrapar-me i no m’equivoco gens, mentre estic buscant marques en un punt ja el tinc darrere meu, continuem junts fins St. Miquel de Fenogedell, anem parlant i li explico que avui he vingut a veure com em trobava i que el que no tinc es ganes de córrer amb aquelles condicions, que crec que a Puig-Reig ho deixaré,ell em diu que la puc acabar perfectament però jo no vull córrer d’aquella manera, ja no disfruto, em sento bé, vull anar a més i vaig frenada, són un cúmul de coses que vaig acumulant, ja he sortit pràcticament de casa mentalitzada i així ho faig.
A Fenogedell, l’Isaac, un membre de protecció civil que em coneix truca a en Pep perquè m’esperi a Puig-Reig, li explico que no estic segura del tot d’abandonar però que si de camí cap allà es torna a posar a ploure serà el que em farà acabar de prendre la decisió.
Tot corrent de nou amb l’Andreu fins a St. Marçal de Puig-Reig s’hi torna a posar, de forma molt suau però ja va ser la gota que feia vessar el got, començo a tirar tota sola endavant ja més decidida que mai, informo de la meva baixa a l’últim control de St. Joan Degollat, crec que aquest nom tan assenyalat té alguna cosa a veure amb el meu abandonament.
El Garmin em marca 53 kms, amb 6h 44’, estic contenta per com m’he trobat, decebuda perquè no m’agrada deixar la travessa però m’ho prenc positivament.
Considero que ha estat un gran entreno després de la pallissa de la setmana passada i val més acabar així que no pas per coses pitjors.
Fins ben aviat!!!