En aquest relat intentaré plasmar el màxim la gran oportunitat que se’m va presentar fa temps per participar al primer mundial d’ultrafons, representant a Espanya. Aquest va tenir lloc a Irlanda, Connemara el dissabte 9 de juliol a les 7h del matí, una hora menys que aquí.Realment va ser un cap de setmana llarg, ple d’aventures però sobretot d’emocions i de moments que sempre recordaré. Tot va començar el dijous 7 a l’aeroport del Prat...
Jo vaig trobar-me amb les 3 noies que volàvem des de Bcn: la Xari Adrián, Txell LLinàs, Olga Gasset juntament amb la seva parella Juan i un amic en Salva Millán, ambdós participarien a la cursa Open, que era exactament la mateixa que la nostra però la classificació anava a part. També venien a donar-nos el màxim de suport en aquesta aventura els pares del Txell.
Faltava una cinquena noia la Lídia Gómez però ella volava des de Madrid juntament amb tot l’equip masculí:
Pablo Vegas, Jose Antonio López i Jose Manso. Amb ells també viatjava el director tècnic en Paco Rico ell ens va informar en tot moment de la normativa a seguir i el seu suport no va faltar mai.
Després de viure bastantes anècdotes del que va de:
Bcn-Dublín; Dublín-Galway i Galway – Letterfrack aconseguim arribar a la casa on ens allotjarem tots aquests dies, jo comparteixo habitació amb la Xari, la veritat es que ens acabem de conèixer i ja ens ho estem passen de conya.
El matí de divendres, després d’haver fet un bon esmorzar en Paco ens convoca a la primera reunió de les vàries que farem abans de la competició.
Ens posa posa al dia del reglament, del funcionament i del protocol a seguir. Per moments m’atabalo una miqueta per trobar-ho tot plegat un xic complexa. Els nervis no m’ajuden gens.
Tot seguit anem gairebé tots a rodar una estoneta i aixi investiguem per on passarà la cursa, observem el terreny i ja m’adono que ens passarà de tot, i tindrem de tot em refereixo a la meteorologia i a l’estat del terreny.
Dinem.
A les 6 de la tarda tenim la desfilada i presentació dels 20 països (equips).
Acte seguit no podia faltar la Pasta Party que si ho penso bé... De pasta res de res, els macarrons portaven una salsa que picava d’allò més i al final vam optar per menjar arròs.
DISSABTE DE MATINADA...
Sona el despertador uns minuts abans de les 5 i sorpresa a fora ja es clar, és una passada aquí no es fa fosc fins ben tar
d i el dia despunta de bon matí.Ens vestim de gala, esmorzem i a les 6 menys quart ja som a Letterfrack esperant el bus que ens durà fins la sortida de la cursa situada a l’abadia de Kylemore, preciós aquest lloc i molt tranquil t’entren ganes de passar-te hores i hores corrent per els senderets que hi ha al voltant de tot el llac immens. Així que sense pensar-ho ja estem escalfant, provant sensacions per sentir que el meu genoll E no em farà la guitza, almenys això espero. Malgrat això intento distreure’m al màxim del tema sinó aniré malament tota la cursa...
PAAAAM, sortida a saco, la gent va fortíssima, però... Que això són 70 kms? No pas 5... Això és el que penso mentre vaig agafant ritme, poc a poc però el meu motor diesel comença a posar-se les piles.
Anem en direcció Diamond Hill, una muntanya que l’haurem de pujar 2 vegades i supera els 400m de desnivell, es fa molt bé i la temperatura encara que un pèl fresca es excel·lent per córrer.
Un cop finalitzem les dues voltes en aquest circuit petit d’uns 12 kms ens dirigim cap a lo pitjor i els trams més aventurers de la cursa. Ningú de l’equip per molt que n’haviem parlat hores abans del què ens trobaríem... No ens imaginàvem res del que viuríem en un futur immediat.
Abans d’arribar al terreny “xungo” fem un llarg tram de pista compacte per córrer, córrer i córrer tan com volguéssim. De sobte la prova agafa un caire diferent i les coses canvien de color, així com també les nostres cames i malles respectivament de les futures i nombroses caigudes.
Ho podríem arribar a comparar en una Ultra eternal running al comptat irlandès.
Milers de metres per zones pantanoses on cada passa és una sorpresa, és impossible mantenir un bon promig, el temps avança i el meu cos alenteix com els mateixos kms que no passen. Els músculs de les cames es debiliten però es comencen a recuperar força quan passo l’avituallament del km 28, on hi ha els pares de la Txell, tenim pista bona en tendència a l’alça per tornar a rodar en condicions direcció a la segona muntanya que haurem de pujar 2 vegades, Ben Baun de més de 700m de desnivell. Ara toca pujar-la i baixar-la per l’altra banda i a la tornada ho farem a l’inrevés, per on la baixarem l’haurem d’atacar per pujar-la i baixar-la per on ara pujarem.
Quines parets, i jo que em pensava que a Irlanda hi havia muntanyetes amb poquets desnivells, quina equivocació, unes rampes del 40% que per pujar, la veritat, amb paciència es feia bé, però a la baixada... O corria de costat o bé a 4 “apoyos”, era la forma més ràpida que vaig trobar d’avançar.
A la tornada va ser igual però amb la conseqüència que el cos pesava més i jo encara vaig trobar el terreny força pitjor que al matí, fins al punt que en un reg a l’anada m’havia enfonsat fins quasi els genolls a la tornada vaig saltar-hi ben refiada que seria igual i vaig tindre la desagradable sorpresa d’enfonsar-me fins ben bé a la cintura, quin ensurt!!
A la tornada cada cop que trepitjava terra “ferma” ho valorava més.
Finalment començo a veure el poble de Letterfrack novament, queden 4kms, 3, 2, 1... No s’acaba mai, costen de passar fins i tot els metres.
Biennn 10h 14’ cursa finalitzada amb males sensacions musculars però el millor ha passat i es que la lleu condromalàcia del genoll esquerre m’ha deixat
respirar en tota la cursa i això és el millor.Els nois que sols eren 3 aconsegueixen classificar-se tots i de noies, de 5 en finalitzem 4 i per això també puntuem i molt bé que ho fem de 20 països aconseguim ser 5enes!!
Els nois 12ens!
De la general del mundial de fèmines 21ª.
Es la primera cursa que empassa, arribo a meta desmoralitzada però conforme vaig parlant amb els companys i vaig veient les sensacions dels demés em sento molt feliç perquè m’adono que he fet un bon treball no arribant al dia de la cursa amb els deures fets per culpa de la lesió que us comentava amb anterioritat.
En aquesta aventura he conegut gent molt especial que espero coincidir en moltes més batalles! Va ser una experiència brillant i un cap de setmana intens, mooolt intens!
Salut, cames i kms molts kms!!
Que guapa estàs amb la "roja" je je je,
ResponderEliminarva! fot-li gas Marta que estàs imparable, i cuida't aquest genoll.
Fins aviat.