RIALP MATXICOTS CHALLENGER

Després d’unes merescudes vacances per Menorca per refer-me una miqueta de la mala experiència a l’UTMB, ens arribem a Rialp per participar a la Challenger de Matxicots.

En aquests cas correré 36 km. M’agradaria poder està darrere la línia de sortida per córrer l’Extrm però crec que encara no estic recuperada del tot i m’he de donar una mica de temps encara, recuperar de mica en mica per intentar està bé el més aviat possible.

Fa molt de temps el màxim organitzador d’aquesta ultra que enguany compleix el seu 2n aniversari, en Txema, es posa en contacte per convidar-me a participar a córrer els 90 kms, tot això era abans d’anar als Alps, jo li dic que si, que per poc que pugui allà estaré perquè ja l’any passat vaig estar a punt d’anar-hi i al final no va poder ser, no sempre es pot està a totes bandes així que aquest any vull aprofitar l’oportunitat.

Uns 15 dies abans torno a contactar amb en Txema per dir-li que la de 90 kms per molt que vulgui no la podré fer, per prudència i ell molt amablament em diu que faci la curta i així ho faig.

Arribem a Rialp passades les 22h del divendres, ens allotgem al bonic Hotel Víctor de Rialp on en Víctor i la Sònia aconsegueixen que ens sentim com a casa, estan per tot amb la amabilitat que els caracteritza, són grans persones. Ens informen de tots els detalls de la cursa mentre sopem.

Anem a dormir d’hora perquè jo l’endemà he de matinar a les 4h ja he d’esta de peus a terra.

Esmorzo amb molt poca gana i anem al lloc de sortida.

Caminant pels carrers de Rialp m’adono que no fa gens de fred, pensava haver-me d’abrigar i res d’això, hi ha humitat i això suposa molta xafogor.

Donen la sortida i tots junts els de l’Extrem i nosaltres, els de la Challenger, el circuit inicial és el mateix per tothom amb la diferència que nosaltres un cop arribem a Surp baixarem cap a Rialp de nou i tindrem 36kms a les cames amb 3400m de desnivell+.

De Rialp enfilem cap al poblet de Sorre, de nit encara i amb frontals que ens anem traient conforme arribem a la vila de Llessui la claror del dia avança com nosaltres cap a la Cabana del Pastor. Enfilem amb forta pujada, en moments grimpem un xic fins el Montsent de Pallars (2883m).

Quines vistes! A dalt a part del noi que pren nota dels postres temps i dels nostres dorsals també ens hi espera un ramadàs de cabres que també sembla que es deliten d’aquelles panoràmiques que et treuen el singlot. Baixem cap Entremont ascendim de nou a un altre pic, el Monterroio (2862m), ens fem un tip de baixar cap al Pas de Mainera.

I l’últim tram és força corredor excepte la pujadeta final de La Portella després Mare de Deu de la Montanya - Caregue - Escàs - Surp i Rialp.

Les sensacions que tinc durant la cursa no són per tirar coets tenint en compte que els entrenaments que he fet per Menorca el desnivell ha estat més que mínim i amb l’ascensió als 2 pics abans anomenats que poc els falta per ser un 3000 ho noto considerablement a les cames, però molt contenta de les sensacions que tinc a l’hora de poder rodar, em sento molt millor que dies enrere.

Amb 6 hores 46’ arribo a Rialp, amb les cames i genolls bastant destrossats però contenta i orgullosa d’haver tingut la sort de participar en aquesta cursa que promet molt.

Menjo una miqueta de fruita per hidratar-me i recuperar-me mentre la fem petar amb en Pep i tots els companys que em retrobo, que ja han arribat i que van arribant.

Parlem de la classificació i em confirmen que sóc 2ª de la general i 1ª de la meva categoria.

Us la recomano! Jo l’any vinent, a per totes! El Pic de l’Orri hi falta gent perquè penso tornar-hi per disfrutar com enguany i amb més hores de xalar per aquelles contrades TOT CORRENT LA Ultra trail Rialp Matxicots Extrem.

CURSA DE MUNTANYA DE CAMPRODON COLL D'ARES 2011

Després de la mala ratxa en l’UTMB he de continuar entrenant però fent tiradetes curtes, sense forçar gaire la màquina per tornar a remuntar de mica en mica, de cara el cap de setmana em toca entreno en alta muntanya i no en tinc gaires ganes, així que vaig a consultar quines curses tenim el cap de setmana, hi ha força cosa, a Navàs dissabte tarda-vespre, tot i que la descarto de seguida perquè busco alguna cosa amb força mes desnivell, Cursa de la Cerdanya, tinc ganes d’anar-hi però entre que es força lluny i que per anar-hi ràpid hauré de passar el Túnel del Cadí de seguida em faig enrere fins que ho veig clar:

CAMPRODON! És un poblet que de sempre m’ha agradat molt i les rodalies encara mes. Em vaig posar molt contenta en descobrir que es feia aquesta cursa, no la coneixia.

Consta de 25km amb uns 1000 de desnivell+. Un any va de Camprodon a Prats de Molló i el següent a l’invers.

El diumenge 4 sortim passades les 8h de Manresa per anar cap dalt a Camprodon, amenacen pluges durant el matí però estic de sort i el temps aguanta bastant bé, només cauen 4 gotes en l’inici de la cursa que encara ajuden a fer mes suportable la forta xafogor que hi ha.

A les 10h haurien de donar la sortida però al final es mes tard ja que els que venen amb bus des de França (Prats de Molló) encara no han arribat, això em va de conya, disposo de més temps per escalfar.

Al final sortida costa amunt, més d’1 km de pujada sense poder respirar amb condicions, gairebé fins al segon km de carrera. A partir d’aquí fins que no arribem a Coll d’Ares tot són tobogans. El recorregut es molt guapo, molt humit per tot arreu, la vegetació es d’allò més espessa i abundant, es nota que els organitzadors en zones concretes hi ha passat abans per obrir camí i la senyalització està d’allò més bé, ho trobo fonamental.

Fins gairebé al km 6 vaig segona, tinc la Teresa Forn al davant, em treu força tros. De sobte veig que m’està atrapant una noia, també va forta aquesta, la deixo passar pensant en mantenir el ritme darrere seu però no aconsegueixo fer-ho, potser he començat un pèl massa ràpid i les cames em fan figa, la respiració també, he de mantenir sinó vull parar.

Toca tram de baixada, dolenta, força tècnica amb llosses que llisquen d’allò més, baixo amb temeritat i la noia que m’ha passat abans avança i crea un espai gran entre les 2.

Abans d’arribar al km 12 ja passo a ser 4a, m’avança la Montse que corre a totes les pujades i com jo corro-camino, camino-corro no l’atrapo ni a l’ultima baixada, encara que aquesta es de bon fer, m’ho passo molt bé baixant per aquell bosc fresc i fosc ple de corriols i arbres de desenes de metres d’alçada.

L’arribada es immediata a Prats de Molló, no havia estat mai per aquestes contrades i estic orgullosa d’haver escollit aquesta cursa per passar un bon final cap de setmana.

Aconsegueixo para el crono en 2h47’, sóc 4a i no sé ni si està bé ni malament però l’any que bé tornaré per millorar la marca, això segur.

ULTRA TRAIL DU MONT BLANC 2011

DIA 26 AGOST 2011

Ahir varem arribar al bonic poble de Chamonix, al migdia. On buscant lloc per fer un mos em retrobo amb la gran Xari Adrian, ella farà la CCC i em comenta que els de l’organització li han dit que es favorita, no m’estranya, te un nivell altíssim i jo també li dic que sinó passa res estarà entre les millors.

Un cop havent dinat vaig a recollir el dorsal 2017, amb la companyia sempre, d’en Pep i a mes a mes de l’entranyable parella, la Jordina i en David, ell també correra la CCC.

Ens llevem no molt d’hora perquè no cal estalviar hores de son, ja que a partir d’aquesta tarda nit i futures hores em faran falta.

Preparem les coses i amb tren baixem des d’Argentiere, que es on estem allotjats aquest any per anar a rebre ma germana que arriba avui per donar-me suport a la cursa, em fa molta il·lusió que vingui, molta!

Entre que arriba i no arriba passem per l’oficina de turisme on ja les coses es comencen a decantar, una senyora de la mateixa central m’informa que si estic al corrent de que s’aplaça la sortida 5h mes tard degut a un fort temporal que preveu l’organització de pluja i neu alguns colls, així la sortida de la prova es fixa a les 23’30 on calculen que el front meteorològic acabarà de passar però que les temperatures seran mínimes i caldrà anar ben previngut.

Sincerament, aquesta no me l’esperava i m’estranya molt no haver rebut cap SMS per part de l’organització, anant de camí cap el punt on ens em de trobar amb la meva germana començo a trobar-me amb coneguts que també s’acaben d’enterar de la noticia a traves de companys i em diuen que dintre d’unes hores pot ser que rebi SMS de l’organització.

Els plans canvien, tenim mes temps amb la Mª Angels per voltar per Chamonix, entre el Pep i ella parlen del que els farà falta per passar les hores de seguiment que tenen pensades fer i estructuren la logística encara que es difícil perquè mica en mica van arribant novetats, a part de canviar l’hora de sortida també una part del recorregut a partir de Champex-Lac.

Nomes estic tranquila per una cosa que positiva, podré descansar unes hores de mes aquesta tarda i sortiré havent sopat amb ells 2.

Ja som al vespre i abans de que passi l’últim tren d’Argentiere a Chamonix m’afanyo a preparar la bossa, controlo que tingui tot el material obligatori que ens exigeix l’organització, d’entrada pensava que era una barbaritat, ara penso que serà necessari amb tot el que ens espera.

A les 9 ja som per Chamonix altra vegada, l’ambient es d’allò mes pobre, va plovent, encara que no molt però fa que la cursa es desllueixi.

Anem al pavelló a deixar la bossa que he preparat amb recanvi de roba, bambes, menjar i gels que em trobaré a Courmayer dema. La gent ja s’espera alla dins per no agafar fred a fora.

Sopem en una pizzeria, jo crec que estic tranquila i m’adono que tot el contrari, em costa d’acabar-me el plat de pasta que m’he demanat a part que ni ha molta tinc un nus al coll, tinc ganes de sortir a córrer i treure tota l’adrenalina.

Anem de camí fins la sortida, la cosa ja ha canviat, plou poquet i l’ambient creix a cada minut que s’acosta perquè donguin aquesta sortida, mes esperada que mai.

23’30!! Sortim ja mig molls de peus i calats direcció les Houches, no se perquè intento esquivar els bassals dels carrers si ja vaig molla, potser per no trobar mes fred de peus... Mica en mica passo a esta humida de la pluja a esta completament xopa de suor, estic a gust corrent perquè la pluja es suportable i la temperatura també, per el moment.

L’ambient francament no m’ho esperava amb aquest temps, surt gent per tot arreu i de totes bandes a animar, son genials i de repent sento el meu nom, queee? El Pep i ma germana son a les Houches. M’havien dit que anirien directes a St. Gervais...

Tiro amunt cap a dalt a Delevret, porto pals i no els faig servir en aquesta primera pujada, els vull guardar per mes endavant però quan realment els trec es quan veig les condicions en que es troba la primera baixada, em desanimo molt. Vull baixar temps i veient com esta el pati em penso que baixaré mes lenta que no pujaré, em sento molt pesada i patosa a diferencia dels altres anys. Just abans de l’entrada al poble de St.Gervais no puc evitar mirar el crono per molt que me’n vulgui esta i tinc realment la primera sorpresa francament agradable del que va de cursa, encara no porto 3h, falta poc però estic anant mes ràpid que fa 2 i 3 anys. Però si hauria jurat que anava molt mes lenta, almenys aquesta era la meva sensació.

L’ambient aquell poble reanima a un mort i fa que decideixi tirar endavant amb anims.

Desprès d’estar uns segons amb la family m’informen de que toquen el 2 cap a Argentiere a dormir, el Pep esperant en mig de la pluja s’ha quedat congelat.

Continuo el meu pas cap a Countamines, aquest tram sempre m’ha agradat molt, es agradable de fer i et trobes forces punts on la gent t’anima, es pot córrer força estona. Comencem a enfilar-nos cap a la Croix du Bonhomme sense abans passar per La Balme.

Ja hi tornem a ser, altra vegada aquella sensació de tenir el cos adormit, les cames pesades i aletergades, tinc la sensació de portar hores corrent, en les altres ocasions juraria en que ja estic en la 2ª nit quan et queden 40kms per acabar.

Intento no donar-hi importància i amunt que fa pujada. De sobte m’adono que estem trepitjant neu, efectivament ha estat nevant aquí mentre a baix queia aigua, miro enrere i veig una serp llarguíssima de colors, mica en mica el dia comença a despuntar, ningú diu res, es forma un silenci absolut a excepció del trepig dels corredors, estic descobrint un mon que mai havia viscut en aquest ultra, aquí sempre hi passàvem de nit i es francament meravellós, els meus ulls estan disfrutant d’una meravellosa pel·lícula natura en estat pur.

Després de recuperar una miqueta a la baixada que porta fins a les Chapieux, arribo al control, on menjo i abans de sortir em fan un petit control del material obligatori, buff, sort que ho porto tot.

Continuo avançant per la Ville des Glaciers fins dalt el Col de la Seigne, uff, aquí fa rasca i cau granit que no molesta gens, pitjor era la pluja.

Arribo a baix al Lac Combal i em miro be la xuleta dels meus temps de l’any 2009.

Amb aquestes sensacions pèssimes i de sentir-me cansada inclús de baixada deure anar fatal de temps, no cal dir que el meu màxim objectiu es baixar de 38h, per això he entrenat i sinó ja no em motiva la idea de sols acabar.

Vaja!! Vaig una hora per davant respecte el 09!! Que be que em va aquesta sorpresa per continuar endavant direcció Arete du Mont-Fabre. Just en aquest punt coneixo en Vicente, de Rajadell, fa estona que ens anem fent la goma però no parlem.

Aquí ell em pregunta que quin temps vull fer i li dic es queda parat perquè ell porta l’idea de fer 36 h... Queden molts km, moltes hores però es l’única cosa que m’ajuda a tirar endavant, el fet de veure que de moment vaig molt be encara que les sensacions no son les esperades ni de bon tros.

El mal tràngul sembla que ha passat, no se per on començo a tirar de valent, torno a mirar el crono per veure els kms que porto... 70kms! M’han fet falta per començar-me a despertar, no paro de córrer avançant corredors per on puc fins a Col Checrouit. Aquí estic disfrutant com mai per trobar-me be, excepte la baixada que es vertiginosa fins baix a Courmayer, la faig amb respecte sense donar-ho tot perquè he de reservar cames que queda una kilometrada encara.

A Courmayer no deixo de córrer per aquells carrers. Tinc ganes de retrobar-me amb el Pep i la Mª Angels, almenys em veuran amb bona cara a diferencia de la que deuria fer per allà dalt en aquells colls, el sol ja fa estona que ha sortit i apreta de valent.

Un cop arribo al pavelló em donen la bossa que baix preparar ahir i casum l’olla si que pesa, qualsevol córrer amb facilitat... Jejejejeje

Em retrobo amb ells, els dic que entro a dins a menjar, a preparar sals per la camel, barretes.... A dins em trobo amb la Judith Cases, ella comença a tirar poca estona abans que jo, jo encara em vull prendre’m uns minutets mes per acabar d’enllestir coses, les bambes no me les canvio, vaig be amb les que porto... Surto cap a fora parlo amb ells i em porten fins al punt on hi ha en David i la Jordina, quina il·lusió!! El David em diu que per culpa del fred ho ha hagut de deixar. Però d’altra banda esta allà animant-me, quina penya tu!!

Em despedeixo que encara queda molt camí a seguir, en teoria, perquè no pot ser!!

Aquella maleïda sensació d’adormiment del cos, pensava que ja s’havia quedat enrere, em costa pujar les escales de la sortida del poble, la gent cridant: “Brava... super,...” i jo que sempre intento tenir un somriure per ells ni això!!

No pot ser, a dalt de tot just a l’entrada del bosc estic a punt de trucar al Pep per dir-li que ho deixo però per tots els possibles intento tirar endavant per veure si mica en mica torno a reprendre el fil, a veure si un cop dalt el refugi de Bertone em trobo millor, a mes a mes penso en l’arribada a Chamonix, ma germana ha vingut i amb ella faré l’arribada tan si plou com si neva, no deixo de pensar en el moment!

La cosa es complica, a les pujades m’arrossego, als plans em costa portar un ritme fins que he de caminar mes que córrer i a les baixades fins i tot he de parar a descansar per recuperar el ritme cardíac, sembla que en qualsevol moment m’ha d’entrar un atac d’ansietat, mai he viscut aquestes males sensacions.

M’assento en un raconet i truco a ma mare que se que porta des de la sortida seguint tots els meus passos, li demano que com veu la cosa, ella em diu que molt be que de temps estic anant de conya i que sinó em falla res fins l’arribada compliré l’objectiu somiat...

Les llàgrimes em baixen quan li dic que la truco perquè vull abandonar, que no puc mes... Que encara no es segur però que em donaré com a últim àtom fins Arnuva, aniré molt xino-xano a veure si ressuscito i sinó es així plegaré sentint-ho molt.

Ma mare no s’esperava aquesta mala noticia, ho noto i em pregunta si menjo be... Jo crec q si, que si he patit fred, penso que no... Mes tot de preguntes que jo em vaig formulant de camí fins Arnuva.

No he remuntat l’UTMB aquest any ha pogut amb mi i sentint-ho moltíssim ho deixo al km 98. Considero que he lluitat molt i no ha estat possible remuntar amb aquestes pèssimes condicions.

Me’n vaig de camí cap a Chamonix amb bus i molt ben acompanyada, la Jordina, en David, en Pep i ma germana fent-me costat en tot moment, malgrat aquests moments tan amargs me’n porto coses positives i moments bons també, malgrat tot considero que estava fent una bona cursa i que no tots els dies son bons, dels dolents també se n’aprèn, cal tenir-los presents per millorar en futurs objectius que seran immediats i no descarto tornar a lluitar al UTMB del 2012, es una cursa especial, he viscut molts ultres, la TRANSVULCANIA es espectacular, diguem que especial també però l’UTMB no deixa de ser un repte que m’apassiona.

http://www.youtube.com/watch?v=4ysdd1R_wOQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=CS10cr2ccJ4

Fins aviat amb noticies, espero, que mes positives!!!!!!!!